Neverland

'No creceré', jura Barrie.
Y cierra el libro.
Y abre todas las ventanas de su casa.

Rodrigo Fresán, Jardines de Kensington



Pan Peter sempre vola en contradirecció.

Ara és tan vell que no recorda quan va deixar de ser vell
i va tornar a ser nen.

La memòria no és el seu fort.

Confon els ulls de la seva mare amb els de Rita,
aquella noia de cabells vermells i guants llarguíssims
que castiga amb indiferència els homes.

I ella se'l mira des de l'aire, enfadada,
a través del tul negre del seu barret de vellut.

No seas teatral, Pan. No hagas ver que no me conoces.

Pan es posa nerviós perquè la seva mare
té els ulls grisos quan s'enfada,
però ara no sap si són verds o grisos
o grisos o verds... Marga... Rita!
Verds!

Confon el darrer petó del seu pare
a l'estació
amb el cop de bastó d'un àngel.

El comiat de Frank sempre el fa plorar,
com a les velles pel·lícules.
Aquell petó a la mà amb la finestra del tren baixada
poc abans que es posés en marxa...

No van tenir temps de madurar junts,
d'envellir plegats menjant ametlles,
sentint bajanades a la ràdio.

Pan Peter sempre vola en contradirecció.

No ha vist que dos mariners americans
el saluden des del fons de la pantalla.

Frank! Gene! Encara són tan joves...

Els recorda del col·legi, als catorze:
1937 va ser un any difícil.
Estaven prims, no menjaven gaire,
però entre bomba i bomba reien.

Després els capellans es van cruspir els rellotges.
Tic tac tic (se sentien dins la panxa
del rabiüt que explicava història) tac.

Neverland.
Mai més terra. Mai més.

Pan Peter, Frank, Gene, Pater Pan, pater, pare...
Pare!

Nens que van deixar de ser vells.
Van aprendre a cosir ombres,
a fugir de nit per la finestra,
a volar en contradirecció
més enllà de la pantalla.

Neverland.
Mai més.

Vells que ja no recorden
quan van tornar a ser un altre cop,
per sempre,
delicadament nens.


(al meu pare)

Margarita

Tienes los ojos como yo,
de color de caramelo chupado,
me decía la tía.

Nunca nos conocimos mucho
(yo demasiado tímida, ella demasiado orgullosa)
y tampoco hicimos nada por conocernos
hasta estos últimos años,
cuando ya le empezaban a apuntar las alas.

Cómo te pareces a tu padre, me decía,
esa caída de ojos...
...él tan grises; tu, de caramelo,
como yo.

Cascadas, cascadas de luz.

Te regalaré lo que tejan mis manos,
aunque ahora me duelen.

Y fue lo último.

Lamenté lo mucho que no habíamos hablado
cuando se fue,
la rápida manera de disolverse
que nos dejó más de un abrazo pendiente,
más de una risa
(yo menos tímida, ella menos orgullosa),
a pesar de saber que deseaba irse
discretamente por la puerta de atrás,
con ese incierto humor ácido, genético,
que en algún punto del espacio,
todavía, como el color de ojos,
compartimos.

La dona perdigó

Cada matí surto com una bala.
A mi no em desperta el gall;
em dispara el gallet,
i baixo escopetejada
fins al carrer.

Quan em veuen,
els coloms surten volant
mentre jo traço la recta
en l’espai
sense alterar ni un mil·límetre
la meva trajectòria.

Gràcies al Carril Jo,
no dubto en cap moment
quin és el meu camí
i, quan arribo a l’alçada
del darrer semàfor,
a punt ja de foradar l’objectiu,
medito durant una fracció de segon
-massa tard- per què he sortit de casa.