“Mi
instinto me ha traído al lugar adecuado. Éste es el borde del
abismo.”
Joyce
Carol Oates,
Infiel (del
conte “Fea”)no és pas tan lletja com voldria,
però odia els miralls i les nits de lluna plena.
Té el cul gros i es pinta les ungles dels peus
de color oceà.
Espia els clients del bar
darrere la porta entreoberta de la cuina
com un ocell sobre la branca
de l'arbre més trist, a punt de volar.
I de vegades somia que fuig
a mil quilòmetres de distància d'ella mateixa
o que serveix copes despullada
mentre els homes li pessiguen els pits i les natges.
Aquesta
situació la desborda,
és més
del que pot pair una noia insegura com ella,tan invisible, tan tímida, tan sola, amb ulls de seda negra.
No es
maquilla i gairebé no es pentina,
es posa
la samarreta més vellaper servir hamburgueses a Sandy Hook.
Però ha après a somriure instintivament,
a moure's entre les taules com un pardal lleuger,
a entrar i sortir de la cuina amb la safata plena a les mans,
arrossegant aquesta mena de vida aliena, petita, estranya.
Ningú la mira mentre dorm a la nit al seu matalàs tou
a la vora del precipici o al fons de l'oceà.
Durant deu hores ningú no sap que existeix,
i això li permet recuperar forces per continuar sent,
l'endemà, la sirena lletja del bar,
la noia sense mirada que Hopper hagués pintat
asseguda de matinada a la cafeteria de qualsevol carretera.