divendres, 30 de novembre del 2012

Ablauar (salt vital)


Èbria de blau, em llanço a l’aigua des del cel.

Travesso a gran velocitat mars de núvols
i tempestes futures, ara parvulari de gotes.
L’aire em gela la cara, em tiba la pell,
tanco els ulls, eixamplo els pulmons,
ajunto els peus, afilo les mans.

Tres segons abans d’ablauar, emergeix
el cap de la dragona, iceberg de pedra.
El seu ull vermell observa el meu naufragi
com una lluna amb mirada d’hivern.

La tarda covarda s’arronsa
mentre desapareixo capes de mar endins.





diumenge, 25 de novembre del 2012

La inquieta no dorm

Vull dedicar un antic poema meu, La dona Nîmes, a la meva col·lega de batalles blogaires, verbals i altres bèsties, Ester Astudillo, que és una autèntica torera de la poesia i rapsoda infatigable.

I, com a prova del delicte, aquesta és l'entrevista que li han fet fa uns dies a ràdio Martorell i que ens ha permès conèixer algunes pinzellades de la seva vida i del seu recent llibre de poemes, La semántica del día - The Semantics of the Day, que presentarà els propers dies 28 de novembre, a les 19.30 h, a la biblioteca Francesc Pujols de Martorell i 30 de novembre, a les 19 h, a la Cardona Torrandell de Vilanova. Enhorabona, Ester!





dijous, 15 de novembre del 2012

El·lipsi total


És clar.
      - És clar.
      - És clar.

Al tercer És clar es va fer fosc de sobte. L’el·lipsi total de boca va afectar el 99,999% de la població de Gramàtica i només un 0,001% podia parlar. Però tenia prohibit l’accés a substantius, adjectius i verbs, atès el seu alt contingut en significat, component químic potencialment perillós.

Les altres categories gramaticals van patir de forma traumàtica aquesta dura restricció:

Els determinants no tenien a qui acompanyar i, malgrat la seva flexibilitat, no podien fer gaires figures acrobàtiques a les bastides de la llengua per guanyar uns calerons perquè Gramàtica havia esdevingut terriblement pobra i no disposava de recursos per a infraestructures i totes aquestes foteses. Així que els dissortats patien una greu indefinició, una manca d’horitzons i objectius, no sabien què posseïen ni en quina quantitat i en quin ordre, no entenien què havien de demostrar i a qui s’havien de referir i no paraven d’autointerrogar-se i exclamar-se com bojos, però, amb una gran indeterminació, van decidir parlar amb els pronoms.
 
Els pronoms també estaven desorientats. Havien perdut tots els referents i vagaven pels carrers de Gramàtica com ànimes en pena. Més pensatius i anèmics que mai, els febles intentaven convèncer els forts perquè baixessin del seu ego a la realitat ja que la situació era crítica i irreversible, però topaven amb l’esquizofrènia dels demostratius i els interrogatius, que argumentaven teories delirants sobre l’essència de la substitució i la relativitat del context, cosa que no ajudava els forts a tocar de peus a terra i complicava encara més la situació.

Mentrestant, els numerals repassaven la comptabilitat i quantificaven pèrdues. O sigui, que no podien pagar més pronòmines en uns quants mesos i havien de fer un ero temporal.

Els indefinits, amb un peu recolzat a la paret, no paraven de badallar, concentrats en la seva més absoluta indefinició.

La resta d’habitants de Gramàtica, els invariables, es van refugiar en el seu passat fosc per recuperar els valors perduts d’un món extingit, però més còmode i definit des del punt de vista d’un esperit pobre, sedentari, sense ànsia creativa:

Els adverbis, amb cara de circumstàncies, van tornar a parlar entre ells en llatí. Ja se sap que els valors tradicionals sempre són una aposta segura per als immobilistes, i més quan hi ha crisi de verbs, és a dir, d’acció.

Les preposicions van estripar la seva llista perquè s’avergonyien del seu origen i van decidir no opinar sobre el tema. Només Contra resistia el temporal estoicament acampada a la plaça del poble (sort que la seva veïna Amb li anava portant, d’amagat, beguda i entrepans malgrat les dures crítiques de la seva germana Sens).

Les conjuncions encara no se’n sabien avenir i repetien invariablement que la culpa de tot la tenien les distributives, que havien gestionat malament la distribució de recursos, i les adversatives, que no s’hi havien oposat, però en el que sí que hi coincidien és que la descoordinació havia estat general.

De fet, totes reconeixien que vivien subordinades a la terrible circumstància d’haver nascut al final d’una era (que no era un verb, sinó un substantiu, categories prohibidíssimes).

Finalment, les interjeccions, menys filosòfiques i més directes, van envair els carrers de Gramàtica portant grans pancartes amb exclamacions i onomatopeies de crits, renecs, llamps i trons, cops de cap, pets i rots i explosions diverses que emprenyaven el veïnat, que inútilment intentava dormir aprofitant la foscor de l’el·lipsi total.