Mira’t, Tarim,
espill infinit,
ulls de raïm, mira
la llum de l’aire,
la teva llum
fosca,
l’aire fred, la foscor,
el dia que passa,
la nit,
el temps circular
sense fi
de la llum
freda
que arriba amb l’aire
de la nit…
Llavors,
en silenci,
encén els focs de la cuina,
els fanals de paper,
les espelmes,
els licors, l’encens,
els becs dels ocells,
la peixera,
i tanca els llums de la casa.
Així, Tarim, gairebé a les fosques.
Espera.
La lluna entrarà a poc a poc
per la finestra.
Rodona, intacta,
suaument, sense fer soroll.
S’instal·larà a casa teva.
I només la veuràs de nit,
que serà com morir-se de llum,
com no ser,
o ser mirall només,
inacabable, abocat al buit,
mirall del no-res,
espill sense fi,
ull infinit,
raïm,
mirant la llum
immensa de la nit,
sentint l’aire fred
amb la clara certesa
de no ser res.
