dimecres, 27 de febrer del 2013

Oficines

“(Aparece Bernarda. Sale en enaguas, con un manto negro.)

BERNARDA:
Quietas, quietas. ¡Qué pobreza la mía, no poder tener un rayo entre los dedos!”

Federico García Lorca, La casa de Bernarda Alba



Aquell punt de ràbia de la casa,
les croquetes de tristesa entre papers,
la pols, el fred, l’ampolla d’aigua,
la hipnòtica solitud de les pantalles.
Caverna de Plató de parets líquides,
sostre baix, on es retalla, en angle,
l’ombra furibunda de Bernarda.

Peixos atrapats, les hores.
Darrere els vidres conviuen,
singular i plural, la mort, els dies.
I, a dins, asseguts al nostre costat,
fantasmes lents, furiosos,
farts de temps,
comptant amb els dits mirades grises.


dimarts, 19 de febrer del 2013

El bucle

L’home del sac era una persiana mallorquina que feia reflexos d’esquelet a la meva habitació. No m’atrevia a obrir els ulls perquè el fantasma era al balcó i, si el mirava, l’ajudaria a entrar i ja mai més marxaria de casa. Cada cotxe que passava pel carrer l’il·luminava i omplia el meu malson de gats salvatges i cases deshabitades.

Sabia que en una d’aquelles cases havia viscut jo feia molts i molts anys. Però no recordava en quina d’elles ni quan. En el meu cervell només podia veure clarament la imatge exterior d’una finestra semitancada que permetia endevinar el reflex d’una espelma a l’interior de l’estança. I el crit. Sempre el mateix crit. I, per fi, la finestra semioberta.

On havia après que no havia d’obrir els ulls? Qui m’havia alertat del perill de conviure amb aquella presència? Per què recordava amb tanta nitidesa la llum de l’habitació i el crit? Potser aquell malson era un vell reflex i jo només era la intrusa d’algun somni meu que feia molts anys havia aconseguit traspassar la persiana mallorquina.

diumenge, 17 de febrer del 2013

La dona Cadaqués




No la miris.

La dona amb els ulls de pissarra
t’espera asseguda al cafè.

Duu el vestit de gavines
i una papallona de sorra als cabells.

Amb veu densa i amarga
t’explica la història al revés.

Les mans, tan primes i llargues,
destrenen els núvols del cel.

Amb llarga mirada grisa
et despulla el cor lentament.

I, sense voler, li confesses
el secret més íntim que tens.

Se’n va i et capgira la vida
amb un dubte finíssim d'acer.

No sabràs mai qui era ella
ni d’on venia i per què.

No la miris.

La dona amb els ulls de pissarra
t’espera asseguda al cafè.