“(Aparece Bernarda. Sale en enaguas, con un manto negro.)
BERNARDA:
Quietas, quietas. ¡Qué pobreza la mía, no poder tener un rayo entre los dedos!”
Federico García Lorca, La casa de Bernarda Alba
Aquell punt de ràbia de la casa,
les croquetes de tristesa entre papers,
la pols, el fred, l’ampolla d’aigua,
la hipnòtica solitud de les pantalles.
Caverna de Plató de parets líquides,
sostre baix, on es retalla, en angle,
l’ombra furibunda de Bernarda.
Peixos atrapats, les hores.
Darrere els vidres conviuen,
singular i plural, la mort, els dies.
I, a dins, asseguts al nostre costat,
fantasmes lents, furiosos,
farts de temps,
comptant amb els dits mirades grises.