No
és fàcil.
Rendir-me,
acceptar,
lliscar
pel teu oblit de tu
com
per una via de tren
abandonada.
Recordo
el color de la ginesta
en
els teus ulls grisos
mentre
collies per a mi, tan petita,
el
contorn fràgil de les flors efímeres,
el
groc melós i feliç de la inconsciència.
(Les fotos, en blanc i negre, encara brillen dins la capsa
entre
altres fotografies nostres que ja no recordes.)
Molt
prima, riallera, amb el barret de palla.
T’adorava.
Fer
broma era riure junts, no fer boira
com
ara.
No
és fàcil.
No
és fàcil.
Restar
records de la vida morta
per
on ja no circules.
Ploure
de pena de tant en tant.
Esperar-te
a l’estació inexistent
com
una tonta.
Al meu pare
