- Uh!
- Qui ha dit uh?
La casa la
casa la casa la casa la casa
Les cinc
branques tortes de la bogeria,
el passadís
nevat, les petjades.
La porta
tancada.
Silenci.
Només ella
entra i surt
de la casa
i a penes
la veus.
Surtentrasurt.
De vegades
nua.
A mitja
nit parla i desparla
amb les seves
ombres: nosaltres.
Ens ordena
callar a crits
si sent
remor de roba, alguna queixa lleu,
murmuri d’oracions,
polsim d’ales.
Malmortes,
xarrupem gotetes de llum,
aspirem l’aire
que es cola per les escletxes,
dormim
penjades de les escombres
al fons de
l’armari dels mals endreços.
Cerquem
tresors dins les esquerdes:
cabells platejats
de trenes desfetes,
minuts
embolicats amb draps,
rastres
de sal de mars llunyans.
De matinada sentim
volar avions
i escopim
al cel.
La lluna s’esmuny
entre el
crit dels ocells.
De tant en
tant circula el tren de joguina
pel terra
irregular de la cuina,
on ella
planxa fins a la posta de sol.
De tant en
tant rodola un planeta diminut
per la vella banyera de marbre.
De
tant en tant algú xiula a l’altra banda,
en l’estació
anterior o en la següent.
De
tant en tant.
I
després silenci i després silenci i després silenci
