Óscar
Sotillos no escriu, fa màgia. De la bona. Amb paraules, amb imatges, amb la
veu, amb objectes. Fa volar coses. Sincronitza ocells perquè sobrevolin un pati
i cantin mentre recita un poema, pixela ulls, ancora llunes, fa aparèixer
contes màgics. No és broma: ho són.
No hi
ha cap truc en Medianoche en el campanario. Tot el que passa en aquest llibre és de veritat. Jo, després de
llegir la història, reconec que he obert la finestra a mitjanit per fer les
meves comprovacions acústiques, que he après algunes lletres més de l’alfabet
secret dels ocells i m’he fet petita i gran i m’he tornat a fer petita per
poder arribar a la clau i després passar per la porta diminuta d’aquest poble
de rellotgers mags i rellotges cor que toquen sempre una campanada més. T’has
de llegir el conte per entrar en la tretzena hora, que és de debò que existeix.
I no, no hi ha cap truc ni capa ni barret: parla sobre el poder màgic de la
innocència.
“−¿Y
qué? Aquí hay un misterio que ni siquiera el relojero puede descubrir, ¿y eso
te parece poco? En todo caso, si supieras el secreto, ¿sería más o menos mágico
que el campanario marcara trece horas?
−En
realidad el misterio es que solo las escuchan las personas que no han perdido
la inocencia.”
Elia-Alícia
posseeix la clau del temps, i també la de l’altre temps; Elia-Pan, la que vola,
la que no vol créixer. Només ella és capaç de fer reviure el rellotge de cucut
que porta tants anys aturat. Com el cor d’Ezequiel, el rellotger, que necessita
de la innocència per descobrir el seu gran secret.
