Hi ha una
geometria estranya
en el cel
d’abril.
No té res
a veure amb cap efecte de llum
ni
condició atmosfèrica.
No és que
la pluja i el sol barregin la seva fórmula
en una
fusió sexual de tremolor tàntrica
o que el
dimoni de la gelosia travessi enfurismat
boscos de
núvols, esquinçant cirrus i cúmulus a crits,
i,
embogit, s’escanyi amb les seves pròpies mans.
Tampoc no
podem parlar de l’acció nefasta dels déus,
de la seva addicció al polsim daurat
de la tarda
sota la
gèlida mirada lunar que els observa,
ni de
suïcidis en massa de nimfes
que
alterin el curs natural dels rius
o
tenyeixin de blanc les valls.
Però sí
que podríem pensar en un cert cel Modigliani
esplèndidament
trist, amb indicis d’anorèxia còsmica
en
algunes nits corbades per la influència dels astres,
un cel de mars baixos, de
sorres fines que s’enlairen
amb una
ondulació decadent de vestit de núvia,
una mena
de llum densa i transparent alhora
que
embogeix el setè sentit de qui, embadalit, l’observa.
