Bernarda
sabia
adormir
les plantes.
El
rum-rum de la saliva
mastegant
els
pobres espàrrecs,
la
lluna de pebre
creixent
sota
el tovalló de la mare,
les
hores i hores
sense
sexe,
sense
estrelles,
l’edat
a la deriva
avançant
de
nit
directament
contra el far,
les
veus farcides d’esculls,
la
gola, el nus, la suor
sense
tacte,
la
pell, més grisa que rosa,
de
la llengua,
aspra
de no dir t’estimo,
la
pantalla sola
surant
entre
bocins de gel
en
ple naufragi,
les
carícies, els petons
les
paraules,
els
dies i dies
de
mentida
glaçats,
aferrats
a la taula
al
seu costat,
a
punt d’enfonsar-se
a
molts quilòmetres d’aigua
per
sempre.
