El 15 en el mirall

Quin sentit té

morir de miradura,

narcís miop,

duplicat, reflectit

en el teu miratge?

Inverteix l’argent,

solca onades,

fes surf rere el vidre,

naps, naps,

submergeix-te volant

cap al teu revés

de mirall de malson

ple de vuits capgirats

infinitejant repetits,

cols, cols,

morint, dormint, potser

somiant que no ha estat res,

non-non, sí no, no-res

a un pam de nas

i més enllà,

15 ntit té?

La dona mirall

Mira’t, Tarim,

espill infinit,

ulls de raïm, mira

la llum de l’aire,

la teva llum

fosca,

l’aire fred, la foscor,

el dia que passa,

la nit,

el temps circular

sense fi

de la llum

freda

que arriba amb l’aire

de la nit…

 

Llavors,

en silenci,

encén els focs de la cuina,

els fanals de paper,

les espelmes,

els licors, l’encens,

els becs dels ocells,

la peixera,

i tanca els llums de la casa.

 

Així, Tarim, gairebé a les fosques.

Espera.      

     

La lluna entrarà a poc a poc

per la finestra.

Rodona, intacta,

suaument, sense fer soroll.

S’instal·larà a casa teva.

 

I només la veuràs de nit,

que serà com morir-se de llum,

com no ser,

o ser mirall només,

inacabable, abocat al buit,

mirall del no-res,

espill sense fi,

ull infinit,

raïm,

mirant la llum

immensa de la nit,

sentint l’aire fred

amb la clara certesa

de no ser res.