 |
Vaig sortir en estat hipnòtic del cine. Aparentment normal, amb l’equilibri físic i mental necessari per poder arribar al carrer i tornar a casa, però amb la bomba química amb efecte de retard inoculada a les venes.
Avui, l’endemà de veure aquesta pel·lícula, rememoro les paraules, els gestos, les imatges, i no me’n puc estar de plorar per dins tot el que no vaig poder plorar mentre les veia.
És una pel·lícula brutalment bella i feridora. Sobretot perquè no et deixa parpellejar ni un segon i t’obliga a absorbir, com un sèrum, fins a la darrera gota del verí: vida en estat pur, vida crua i dura, altament tòxica pel seu grau de puresa i de cruesa. I amor, sobretot amor. Amor en tercera fase.
Els actors que donen vida a la història d’amor de Georges i Anne –Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Riva- no és que treballin en estat de gràcia, és que van més enllà del simple acte d’actuar. Són pura ànima d’acció, poesia de l’actuació, essència.
Plagiant Valle Inclán, em trec el crani i m’agenollo davant tanta veritat, davant aquesta meravellosa horrorosa pel·lícula de Michael Haneke, fill de Beatrix.
Gràcies per la bufetada!
