"Dius que la bellesa no és més
que l’inici de la tempesta,
que tot allò que encanta acaba prompte.
Si et volguera més, hauria d’assassinar-te".
(Julio Bustamante, ‘L’esperit de la pluja’, de l’àlbum
Ciutat magnètica)
‘Jo sé la bruixa que ets’,
Encara guardo el teu SMS.
Vam arribar a La Zona
una tarda de setembre
de llum nòrdica.
Plovia, i era el senyal
per iniciar el viatge.
Un cel oceànic,
d’un verd escocès,
atreia el mar.
Enmig del no-res,
les plataformes de pesca.
Antigues torres
del gegant de ciment
suraven sobre les onades,
expulsant la sal
com iguanes marines.
‘Respira’ –em deies.
Jo no podia respirar.
Mirava els neumàtics,
el ferro rovellat
de cadenes i baranes,
brossa estrellada,
alfabet mal digerit
en territori de ningú.
Les escales tallades
no conduïen enlloc.
El fonoll marí,
cobert d’un polsim
finíssim
de farina de roca,
creixia a la vora
d’un camí inexistent.
Els pals de la nau a
terra,
entre matolls i llaunes,
parracs de veles,
naufragi de vies
a la vella andana.
‘Respira’ –em deies.
La Zona t’espera.
El guia1 t’espera.
A les parets, grafits,
SMS, inscripcions misterioses
de civilitzacions
extingides.
Jo no podia respirar.
Plovia a la platja
de l’antiga estació
entre les restes
incíviques
d’un somni.
1
Stalker, film d’Andrei Tarkovski.
(Stalker: Persona que guia
els visitants de La Zona, lloc deshabitat i enigmàtic, tancat i vigilat, també
anomenat zona d’aterratge)
