Sortir
desçalça al balcó i trobar-te,
assaborir-te
en totes les llunes que miro,
especiar-te,
salar-te, fer-te al vapor,
estendre’t,
oliós, pel meu pit,
olorar-te
com una flor desglaçada
de gessamí
sota el cel àrtic.
Desorientar-me
en la teva mirada,
caminar
en cercle pels teus abismes,
sentir el
verd en la pell,
el verd
trist, ombrívol, terrible,
que llisca
muntanya avall,
el riu de
cendres en flor
de la teva
veu que no desemboca.
Saber,
però, que el miratge
de la
tempesta incessant
t’empeny al
sud més extrem,
allà on
les agulles es claven,
on la sang
tinta el bec dels ocells,
on
arrelen les fulles seques.
I
sabert-te desert, despoblat, mut,
assenyalat
en un mapa de terra,
a
soles amb tu, a prop, lluny de tot,
mirada
sense ulls, horitzó sense cel,
paret
encalcinada on la mort treballa.
