Hipnosi

La orilla de las palabras

Ahir en el tren, camí de Blanes, vaig acabar de llegir el llibre de l'Óscar. La casualitat (aquesta gran energia que ens hem entestat a batejar amb el nom de "casualitat") va voler que, mentre llegia: "La siguiente parada era Badalona y otra vez supe que no había sido el azar de un despiste lo que me había llevado hasta allí", el meu tren també arribava a l'estació de Badalona.

Ja se sap que, de vegades, les paraules convoquen misteriosament la realitat, de la mateixa manera que la realitat sempre s'acaba apoderant de les paraules.

La orilla de las palabras, d'Óscar Sotillos, és un petit gran llibre. Per a mi és gran, generosament gran. Mentre el llegia he viatjat i he viatjat mentre el llegia (és allò que dèiem de les paraules). La bellesa de la seva prosa carregada de poesia m'ha transportat a la mirada d'Erice, a l'emocíó de Cercas, als meus fantasmes, als meus propis records. I, plagiant la Rodoreda, exclamaria: quanta, quanta vida!

He fet una estrelleta amb llapis al costat d'alguns fragments de la novel·la:

"De aquellos años apenas tengo datos, forman una laguna donde los lagartos cobran dimensiones prehistóricas y de la que mis abuelos emergieron como seres mitológicos que habrían de engendrar el mundo al que yo pertenecía. Las únicas referencias las escampaba mi abuela en una polinización cuarteada, paisaje con arrugas que se eclipsaba ante las llamativas historias de mi abuelo." (pàg. 17)

"Carente de respuestas sin fisuras, mi mente de niño completaba con cemento de su propia cosecha los agujeros dejados por los mayores. Las palabras eran seres vivos como aquello a lo que daban nombre, ya fueran personas, ríos o ideas abstractas, y sus metamorfosis eran como las de los gusanos de seda que atesorábamos en cajas de zapatos, con la diferencia de que a las palabras no había que darles de comer morera para alimentarlas, bastaba con pronunciarlas de vez en cuando para mantenerlas vivas y se convertían por sí solas en otra cosa, mariposa." (pàg. 33)

"Mi abuela era como los murciélagos que cazábamos con las redes del Gallego, dormía por el día y deambulaba por las noches. Los años en que me dormía rezando, lo hacía por ella, por los pecados de debía de haber cometido y que la mantenían en vilo todas las noches. Cuando una tarde la descubrí durmiendo me quedé muy quieto mirándola sin atreverme a dar un paso. Por aquel entonces yo sólo tenía miedo a los vampiros y a los murciélagos, pero no a la muerte a secas, sin ropajes ni supersticiones, y eso era lo que pensaba que le pasaba a mi abuela, que la muerte se le había metido por la boca mientras la tenía abierta." (pàg. 46)

Gràcies pel teu regal, amic. Una preciositat.

Fotografies 7

Posta de sol a Altafulla

La tristeza viene a trozos

La tristeza viene a trozos, a ramas.

Se te enciende medio corazón,
se te alisa el tacto, el terciopelo
de la vista, de la voz.

Como un río negro te rebelas.
En vano.
Te deshojas por el cauce,
te deshaces en el aire,
transcurres a ciegas.

La tristeza viene a trozos, a uñas
desde el glaciar.

Llega a ti enloquecida,
veloz, imparable, te araña, te sangra.
Tiene celos de tu muerte en el mar,
de tu tránsito fluvial por los sentidos.

Se te apaga medio corazón,
se te rasga el roce del tacto,
la luz de abejas de la vista,
se te parte en dos la voz.

La tristeza viene a trozos, a dagas.
Se te come el corazón.

Fotografies 6

Huye, luna, luna, luna
FGL


En Photoshop la lluna aspira a verge
(retalla la petjada again, Sam).

Pujo la seva foto al meu bloc personal
i l'acompanyo d'un comentari sarcàstic.

Tercer cafè. Comparteixo la lluna en Facebook
sense cap comentari.

Parèntesi

Només tinc dos pulmons i un cor
i una manera fosca de dir prou,
una feblesa: perdre el temps
i un desig: tenir-ne una mica més
en aquest món i fer-hi via.

Mentrestant, si l'humor m'ho permet,
riuré de la meva fragilitat i condició
en aquest parèntesi de vida.

Pietà

Per a la mare de Salva


Aquest part invers
envers el precipici del no-res,
aquesta sala de parts
de parets basàltiques
i aigües obliqües,
aquesta llum crepuscular
de bombeta groga
en terra volcànica,
en gelat desert,
aquesta llàgrima d’èter
sobre la lava del pit
i els llavis de sofre,
aquest murmuri de nits,
aquest desconsol
dins del ventre,
aquesta ondulació del dolor
en cor nevat,
aquest darrer crit sord
del petó mai més correspost,
aquesta darrera síl·laba d’amor
per via intravenosa,
aquesta inclinació de valls
i muntanyes
com una oració desesperada,
aquest darrer i silenciós
alletament espiritual,
aquests dits transparents,
gairebé invisibles
que acaronen el cap inclinat,
aquest darrer gest de mare
que tapa els genolls adormits
del fill parit sense retorn.

Leonard Cohen: 1000 kisses deep

Cohen, el mestre

Yes, he can.

Pina

No podreu fugir de la maga.
Us mirarà
des del fons del pou
dels seus ulls,
us enganyarà
amb jocs de mans d’aigua.

No podreu oblidar
el seu rostre argentat,
la força hipnòtica
del seu gest delicadíssim,
lunar, de cavall aeri,
inflamable.

No podreu escapar.
Sereu de fang, de cera, de plomes
als seus dits,
sirenes inconscients,
ombres d’àngels, fantasmes.

S’apoderarà de vosaltres, de nosaltres,
de la vostra tristesa, de la nostra ràbia.

No hi ha camí de tornada des d’aquest amor.

Sabreu que heu traspassat
la línia del joc de la mort
quan us desperteu nus
al costat del seu vestit buit.

No hi ha camí de tornada, amor.
Ningú no pot fugir de la maga.

Fotografies 5

Repòs, repò s, rep òs, re pòs, r epòs. Aquest és l'únic soroll que s'hi sentia: el de les fulles d'eucaliptus caient sobre l'herba.

Quan totes les lletres del substantiu es van filtrar en el subsòl i es van barrejar amb els substrats vegetals, una filera de punts suspensius va passar murmurant: d'aquí mil anys, petroli...

Fotografies 4

Segurament ens veurem a la sortida del parc. Una mica més vells, això sí.

Fotografies 3

Vigilo la platja des de la meva càmera. Si hi veig algú que s'ofega, seré jo, que no sé ennuvolar.

Fotografies 2

Des de la foto la boja et mira. Però no et mira. Però no boja. Però no des de la foto. La il·lusió òptica dels teus ulls cecs reflectits en el mirall confonen la teva memòria. Potser ja no recordes com eres. Potser ja no recordes. Potser ja no.

Adéu, estiu...!

Quin estrany planeta, un ventall trencat! Entre Benidorm naïf de dibuix japonès i escenografia de revetlla. També esquelet d'ala de colom clavat a la creu. O simple maquinària d'àngel de l'aire que t'abandona.

Trobades (5)

Tornaré a Lefkes,
al laberint.

Tornaré a les escales
blanques de Lefkes,
als terrats,
al mar d’oliveres,
als patis daurats
amb testos d’alfàbrega,
a les cortines de teranyina,
a la serp de sol
adormida a la plaça.

Tornaré a trepitjar
les meves passes,
la teva dolçor,
la meva set.

Tornaré a Lefkes,
a casa meva,
el darrer dia,
a beure de cop
tot el silenci
un migdia d’agost.

Trobades (4)

Paxos, l’illa de cristalls.

Camino descalça
per les pedres de la platja.
El sol m’enlluerna.
Bec un glop de llum,
d’aire, de cel líquid.
Em deixo caure d’esquenes
dins del mirall.
El meu reflex s’ofega
en els teus ulls fondos
translúcids
de cristalls, de cristalls,
de cristalls.

Oi, Narcís?

Nedar (2)

Aspiro aire per la boca
girant el cap cap a la dreta
i allargo el braç com un ganivet
dins l'aigua mentre enfonso el cap
i deixo anar l'aire molt lentament.
L'altre braç talla l'aire, l'aigua,
un braç, l'altre, l'aigua, l'aire,
l'aigua, l'aire, l'aigua, l'aire, l'aire,
l'aire...


Volo.

La llei de Nouton

L'eternitat de la poma

-Rarament cauria de l'arbre -va dir la poma-,
llevat en un cas de gravetat extrema.

La descomposició de la ment

-Això no era pas una llei?
Va preguntar el científic desmemoriat.

La temptació mortal

El lladre i la poma caigueren junts de l'arbre,
científicament arrossegats per la llei,
la ignorància, l'oblit i la gana.

La síntesi divina

I Déu, multidisciplinari,
va respondre al científic:
-Confiar en l'ignorant
sense l'advertiment de l'experiència
confirma la gravetat de la llei.

Celestrès

Un cel molt ràpid
s'atura de sobte
enmig de la nit.

No saps adormir-te
sense frenar-lo?