- És
clar.
-
És
clar.
-
És
clar.
Al tercer És clar es va fer fosc de sobte. L’el·lipsi total de boca va
afectar el 99,999% de la població de Gramàtica i només un 0,001% podia
parlar. Però tenia prohibit l’accés a substantius, adjectius i verbs, atès el
seu alt contingut en significat, component
químic potencialment perillós.
Les altres categories
gramaticals van patir de forma traumàtica aquesta dura restricció:
Els determinants no tenien a qui acompanyar
i, malgrat la seva flexibilitat, no podien fer gaires figures acrobàtiques a
les bastides de la llengua per guanyar uns calerons perquè Gramàtica havia
esdevingut terriblement pobra i no disposava de recursos per a infraestructures i totes
aquestes foteses. Així que els dissortats patien una greu indefinició, una
manca d’horitzons i objectius, no sabien què posseïen ni en quina quantitat i
en quin ordre, no entenien què havien de demostrar i a qui s’havien de referir
i no paraven d’autointerrogar-se i exclamar-se com bojos, però, amb una gran
indeterminació, van decidir parlar amb els pronoms.
Els pronoms també estaven desorientats.
Havien perdut tots els referents i vagaven pels carrers de Gramàtica com ànimes
en pena. Més pensatius i anèmics que mai, els febles intentaven convèncer els
forts perquè baixessin del seu ego a la realitat ja que la situació era crítica
i irreversible, però topaven amb l’esquizofrènia dels demostratius i els
interrogatius, que argumentaven teories delirants sobre l’essència de la
substitució i la relativitat del context, cosa que no ajudava els forts a tocar
de peus a terra i complicava encara més la situació.
Mentrestant,
els numerals repassaven la comptabilitat i quantificaven pèrdues. O sigui, que
no podien pagar més pronòmines en uns quants mesos i havien de fer un ero temporal.
Els
indefinits, amb un peu recolzat a la paret, no paraven de badallar, concentrats
en la seva més absoluta indefinició.
La resta
d’habitants de Gramàtica, els invariables, es van refugiar en el seu passat
fosc per recuperar els valors perduts d’un món extingit, però més còmode i
definit des del punt de vista d’un esperit pobre, sedentari, sense ànsia
creativa:
Els adverbis, amb cara de circumstàncies,
van tornar a parlar entre ells en llatí. Ja se sap que els valors tradicionals
sempre són una aposta segura per als immobilistes, i més quan hi ha crisi de
verbs, és a dir, d’acció.
Les preposicions van estripar la seva llista
perquè s’avergonyien del seu origen i van decidir no opinar sobre el tema. Només
Contra resistia el temporal estoicament acampada a la plaça del poble (sort que
la seva veïna Amb li anava portant, d’amagat, beguda i entrepans malgrat les
dures crítiques de la seva germana Sens).
Les conjuncions encara no se’n sabien avenir
i repetien invariablement que la culpa de tot la tenien les distributives, que
havien gestionat malament la distribució de recursos, i les adversatives, que
no s’hi havien oposat, però en el que sí que hi coincidien és que la descoordinació havia
estat general.
De fet,
totes reconeixien que vivien subordinades a la terrible circumstància d’haver
nascut al final d’una era (que no era un verb, sinó un substantiu, categories
prohibidíssimes).
Finalment,
les interjeccions, menys filosòfiques
i més directes, van envair els carrers de Gramàtica portant grans pancartes amb
exclamacions i onomatopeies de crits, renecs, llamps i trons, cops de cap, pets
i rots i explosions diverses que emprenyaven el veïnat, que inútilment intentava dormir
aprofitant la foscor de l’el·lipsi total.
