De vegades les alegries arriben en forma de llibre. I, quan l'autora és una excompanya de bloc amb la qual has compartit dos anys de complicitats, l'alegria és doble.
Ester, tinc el teu llibre de poemes aquí al costat, tocant-me el braç amb el qual teclejo aquestes ratlles. Per la finestra entreoberta de l'estudi entra l'aire salvadorament fresc d'aquest diumenge gris de pluja. A fora està tronant amb ganes i avui es respira, es respira. Per sort, es respira!
“Y en la noche, ¡oh en la noche!,
mi estrella da un vuelco inaudito:
con una breve extensión
del brazo
muevo la tristeza de sitio.”
“So in the night -
O the night brings
An unheard of turn for my star:
A brief rightward arm extension
And I find a new home
For my angst.”
La semántica del día -LSdD- (p. 102-103)
El vaig acabar de llegir ahir en el tren, camí de sant Vicenç de Calders, és a dir, camí d'una estació equivocada per un error incomprensible d'aquests que de vegades t'obliguen a tornar enrere fins al punt d'origen i canviar de tren per trobar-te amb la persona que t'espera. I després vaig pensar que tot plegat tenia alguna relació amb el teu to poètic i vital, de corrent d'aire, de fugida, d'estació equivocada o, a voltes, desitjadament, provocadorament equivocada.
“Tu calor vive a lomos de un tren,
pudor en las tapas de un libro de viejo,
arena en las manos de un niño en el parque.”
“Your warmth lives atop a running coach -
flushed the jacket of a secondhand book,
sand of the hands of a child in the park.”
LSdD (p. 70-71)
Em passen coses rares amb els trens, Ester (i no només amb els trens, sinó amb gairebé tot el que es mou d'aquest món). I tu ho saps. Segurament la raresa és una bona font poètica, un aparell de musculació de la mirada obliqua. Serà que el nervi òptic ens castiga sovint amb una realitat paral·lela, però realitat al capdavall. Jo trobo contínuament aquesta mirada en els teus poemes i, de vegades, la complicitat és màxima. M'inquieten, em remouen sentiments, però sobretot em provoquen unes ganes terribles d'escriure, de mastegar vida, paraules.
“Así que no me encuentres.
No surques el orbe,
por más navegable que te resulte.
Si lo hicieras,
tarde o temprano
te verías tentado de creer
que hay un nombre para la gente como yo
y no puedo estar menos de acuerdo:
no lo hay.
No hay nombre.”
“So don't find me.
Don't search the globe for me,
however apt for navigation.
Cause if you do
some day you'll be tempted to say
there are words for people like me
and I couldn't agree less:
I don't think there's very many.”
LSdD (p. 110-113)
Deixa't créixer trompa, 'experta en matxets' de mirada oriental o no, infrautilitza tots els bancs públics que puguis (no cal que comptis formigues), convoca de tant en tant els vius i deixa que 'arrenquin brins d'herba de tu per als seus nius', però sobretot, sobretot, no et despertis mai del 'somni de la sonada' i escriu, no paris d'escriure el que ella et confessa a cau d'orella.
(Tots els fragments dels poemes citats pertanyen al llibre d'Ester Astudillo, La semántica del día/The semantics of the day. Devenir Poesía, núm. 246, Madrid 2012)
diumenge, 1 de juliol del 2012
dimecres, 6 de juny del 2012
La met amor fos i
Alien viatjava en business i ella en turista, però l'amor no discrimina.
−On vas? −li va preguntar ell telepàticament. Ella, negant amb el cap, li va contestar que feia tres minuts que no ho recordava.
−Molt bé, vols un efecte especial, xata? −li va murmurar ell a l'oïda. Ella va somriure afirmativament tres cops, el primer, més tímida, darrere la barra del pintallavis.
L'avió va invertir la ruta mentre ell, mirant-la fixament, analitzava detalls sobre el seu codi genètic.
−On t'amagues quan no voles?...No sé el teu nom.
−Sarah Pànica Hacker −li va contestar ella abans de marxar−, ja em trobaràs, és el meu nom de guerra al Facebook.
Sarah acabava de baixar de l'avió i caminava sola, amb mecànica decisió hipnòtica, per les llargues cintes de l'aeroport. Quan va embarcar portava un vestit lila. Ara no en duia cap. La malla d'escates que li cenyia el cos era d'una gamma de colors invisibles, alguns planetaris, altres irritants.
−Medusa, et diré Medusa −li repetia Alien des de l'aurícula. Sarah, com una autòmata, va obrir la porta del lavabo.
Al cap de dues hores la seva maleta continuava girant sobre la cinta.
−On vas? −li va preguntar ell telepàticament. Ella, negant amb el cap, li va contestar que feia tres minuts que no ho recordava.
−Molt bé, vols un efecte especial, xata? −li va murmurar ell a l'oïda. Ella va somriure afirmativament tres cops, el primer, més tímida, darrere la barra del pintallavis.
L'avió va invertir la ruta mentre ell, mirant-la fixament, analitzava detalls sobre el seu codi genètic.
−On t'amagues quan no voles?...No sé el teu nom.
−Sarah Pànica Hacker −li va contestar ella abans de marxar−, ja em trobaràs, és el meu nom de guerra al Facebook.
Sarah acabava de baixar de l'avió i caminava sola, amb mecànica decisió hipnòtica, per les llargues cintes de l'aeroport. Quan va embarcar portava un vestit lila. Ara no en duia cap. La malla d'escates que li cenyia el cos era d'una gamma de colors invisibles, alguns planetaris, altres irritants.
−Medusa, et diré Medusa −li repetia Alien des de l'aurícula. Sarah, com una autòmata, va obrir la porta del lavabo.
Al cap de dues hores la seva maleta continuava girant sobre la cinta.
dilluns, 21 de maig del 2012
Ferrara
L'inferno dorme sotto il giardino del castello.
Fàbrica de somnis.
El barret de vellut carmí,
un ocell de vi darrere la mirada
-càlida, càlida tarda-,
somies vols de flors per les teulades.
Rosada. Densa. Il·luminada.
Fàbrica d'insomnis.
Immòbil en la teva tomba d'aigua,
projectes contínues ombres blaves
-freda, freda tarda-,
somies peixos de plata sota les places.
Blanca. Transparent. Ofegada.
dissabte, 28 d’abril del 2012
Neverland
'No creceré', jura Barrie.
Y cierra el libro.
Y abre todas las ventanas de su casa.
Rodrigo Fresán, Jardines de Kensington
Pan Peter sempre vola en contradirecció.
Ara és tan vell que no recorda quan va deixar de ser vell
i va tornar a ser nen.
La memòria no és el seu fort.
Confon els ulls de la seva mare amb els de Rita,
aquella noia de cabells vermells i guants llarguíssims
que castiga amb indiferència els homes.
I ella se'l mira des de l'aire, enfadada,
a través del tul negre del seu barret de vellut.
No seas teatral, Pan. No hagas ver que no me conoces.
Pan es posa nerviós perquè la seva mare
té els ulls grisos quan s'enfada,
però ara no sap si són verds o grisos
o grisos o verds... Marga... Rita!
Verds!
Confon el darrer petó del seu pare
a l'estació
amb el cop de bastó d'un àngel.
El comiat de Frank sempre el fa plorar,
com a les velles pel·lícules.
Aquell petó a la mà amb la finestra del tren baixada
poc abans que es posés en marxa...
No van tenir temps de madurar junts,
d'envellir plegats menjant ametlles,
sentint bajanades a la ràdio.
Pan Peter sempre vola en contradirecció.
No ha vist que dos mariners americans
el saluden des del fons de la pantalla.
Frank! Gene! Encara són tan joves...
Els recorda del col·legi, als catorze:
1937 va ser un any difícil.
Estaven prims, no menjaven gaire,
però entre bomba i bomba reien.
Després els capellans es van cruspir els rellotges.
Tic tac tic (se sentien dins la panxa
del rabiüt que explicava història) tac.
Neverland.
Mai més terra. Mai més.
Pan Peter, Frank, Gene, Pater Pan, pater, pare...
Pare!
Nens que van deixar de ser vells.
Van aprendre a cosir ombres,
a fugir de nit per la finestra,
a volar en contradirecció
més enllà de la pantalla.
Neverland.
Mai més.
Vells que ja no recorden
quan van tornar a ser un altre cop,
per sempre,
delicadament nens.
(al meu pare)
dijous, 26 d’abril del 2012
Margarita
Tienes los ojos como yo,
de color de caramelo chupado,
me decía la tía.
Nunca nos conocimos mucho
(yo demasiado tímida, ella demasiado orgullosa)
y tampoco hicimos nada por conocernos
hasta estos últimos años,
cuando ya le empezaban a apuntar las alas.
Cómo te pareces a tu padre, me decía,
esa caída de ojos...
...él tan grises; tu, de caramelo,
como yo.
Cascadas, cascadas de luz.
Te regalaré lo que tejan mis manos,
aunque ahora me duelen.
Y fue lo último.
Lamenté lo mucho que no habíamos hablado
cuando se fue,
la rápida manera de disolverse
que nos dejó más de un abrazo pendiente,
más de una risa
(yo menos tímida, ella menos orgullosa),
a pesar de saber que deseaba irse
discretamente por la puerta de atrás,
con ese incierto humor ácido, genético,
que en algún punto del espacio,
todavía, como el color de ojos,
compartimos.
de color de caramelo chupado,
me decía la tía.
Nunca nos conocimos mucho
(yo demasiado tímida, ella demasiado orgullosa)
y tampoco hicimos nada por conocernos
hasta estos últimos años,
cuando ya le empezaban a apuntar las alas.
Cómo te pareces a tu padre, me decía,
esa caída de ojos...
...él tan grises; tu, de caramelo,
como yo.
Cascadas, cascadas de luz.
Te regalaré lo que tejan mis manos,
aunque ahora me duelen.
Y fue lo último.
Lamenté lo mucho que no habíamos hablado
cuando se fue,
la rápida manera de disolverse
que nos dejó más de un abrazo pendiente,
más de una risa
(yo menos tímida, ella menos orgullosa),
a pesar de saber que deseaba irse
discretamente por la puerta de atrás,
con ese incierto humor ácido, genético,
que en algún punto del espacio,
todavía, como el color de ojos,
compartimos.
dimecres, 4 d’abril del 2012
La dona perdigó
Cada matí surto com una bala.
A mi no em desperta el gall;
em dispara el gallet,
i baixo escopetejada
fins al carrer.
Quan em veuen,
els coloms surten volant
mentre jo traço la recta
en l’espai
sense alterar ni un mil·límetre
la meva trajectòria.
Gràcies al Carril Jo,
no dubto en cap moment
quin és el meu camí
i, quan arribo a l’alçada
del darrer semàfor,
a punt ja de foradar l’objectiu,
medito durant una fracció de segon
-massa tard- per què he sortit de casa.
divendres, 30 de març del 2012
Anunci
Simó l'Estilita, sense DNI, de professió meditador, que visc dalt d'una columna, a 17 metres del terra, allunyat de la resta de mortals per voluntat pròpia i decisió irrenunciable, necessito contrastar conclusions amb estilita de perfil similar, preferiblement rigorós i inflexible. Es valorarà experiència en cisternes i coves. No s'admeten faroners.
dilluns, 13 de febrer del 2012
Per portar-vos la contrària
Podem saltar-nos les normes.
Som saltadors de cels, d'estúpides reixes.
Les vostres amenaces són volves de negra neu
sobre el mar de tinta.
Els vostres cops són carbó a les mans.
Les nostres ferides són irisades ales de corb
enmig de la nit.
No ens importa saber que existiu,
que naufragueu cada dia en la nostra indiferència.
Per sort, hem après a viure en carn viva,
conservant la força, la temeritat de negar
la més petita possibilitat de mort aquí baix.
Hem après a lluitar per un tros de potser,
per un bocí emmirallat de sort un pèl més amunt.
Definitivament, hem decidit sobreviure a la vostra voluntat.
Per portar-vos la contrària.
Som saltadors de cels, d'estúpides reixes.
Les vostres amenaces són volves de negra neu
sobre el mar de tinta.
Els vostres cops són carbó a les mans.
Les nostres ferides són irisades ales de corb
enmig de la nit.
No ens importa saber que existiu,
que naufragueu cada dia en la nostra indiferència.
Per sort, hem après a viure en carn viva,
conservant la força, la temeritat de negar
la més petita possibilitat de mort aquí baix.
Hem après a lluitar per un tros de potser,
per un bocí emmirallat de sort un pèl més amunt.
Definitivament, hem decidit sobreviure a la vostra voluntat.
Per portar-vos la contrària.
dilluns, 23 de gener del 2012
dissabte, 24 de desembre del 2011
La orilla de las palabras
Ahir en el tren, camí de Blanes, vaig acabar de llegir el llibre de l'Óscar. La casualitat (aquesta gran energia que ens hem entestat a batejar amb el nom de "casualitat") va voler que, mentre llegia: "La siguiente parada era Badalona y otra vez supe que no había sido el azar de un despiste lo que me había llevado hasta allí", el meu tren també arribava a l'estació de Badalona.
Ja se sap que, de vegades, les paraules convoquen misteriosament la realitat, de la mateixa manera que la realitat sempre s'acaba apoderant de les paraules.
La orilla de las palabras, d'Óscar Sotillos, és un petit gran llibre. Per a mi és gran, generosament gran. Mentre el llegia he viatjat i he viatjat mentre el llegia (és allò que dèiem de les paraules). La bellesa de la seva prosa carregada de poesia m'ha transportat a la mirada d'Erice, a l'emocíó de Cercas, als meus fantasmes, als meus propis records. I, plagiant la Rodoreda, exclamaria: quanta, quanta vida!
He fet una estrelleta amb llapis al costat d'alguns fragments de la novel·la:
"De aquellos años apenas tengo datos, forman una laguna donde los lagartos cobran dimensiones prehistóricas y de la que mis abuelos emergieron como seres mitológicos que habrían de engendrar el mundo al que yo pertenecía. Las únicas referencias las escampaba mi abuela en una polinización cuarteada, paisaje con arrugas que se eclipsaba ante las llamativas historias de mi abuelo." (pàg. 17)
"Carente de respuestas sin fisuras, mi mente de niño completaba con cemento de su propia cosecha los agujeros dejados por los mayores. Las palabras eran seres vivos como aquello a lo que daban nombre, ya fueran personas, ríos o ideas abstractas, y sus metamorfosis eran como las de los gusanos de seda que atesorábamos en cajas de zapatos, con la diferencia de que a las palabras no había que darles de comer morera para alimentarlas, bastaba con pronunciarlas de vez en cuando para mantenerlas vivas y se convertían por sí solas en otra cosa, mariposa." (pàg. 33)
"Mi abuela era como los murciélagos que cazábamos con las redes del Gallego, dormía por el día y deambulaba por las noches. Los años en que me dormía rezando, lo hacía por ella, por los pecados de debía de haber cometido y que la mantenían en vilo todas las noches. Cuando una tarde la descubrí durmiendo me quedé muy quieto mirándola sin atreverme a dar un paso. Por aquel entonces yo sólo tenía miedo a los vampiros y a los murciélagos, pero no a la muerte a secas, sin ropajes ni supersticiones, y eso era lo que pensaba que le pasaba a mi abuela, que la muerte se le había metido por la boca mientras la tenía abierta." (pàg. 46)
Gràcies pel teu regal, amic. Una preciositat.
dissabte, 17 de desembre del 2011
dimarts, 6 de desembre del 2011
La tristeza viene a trozos
La tristeza viene a trozos, a ramas.
Se te enciende medio corazón,
se te alisa el tacto, el terciopelo
de la vista, de la voz.
Como un río negro te rebelas.
En vano.
Te deshojas por el cauce,
te deshaces en el aire,
transcurres a ciegas.
La tristeza viene a trozos, a uñas
desde el glaciar.
Llega a ti enloquecida,
veloz, imparable, te araña, te sangra.
Tiene celos de tu muerte en el mar,
de tu tránsito fluvial por los sentidos.
Se te apaga medio corazón,
se te rasga el roce del tacto,
la luz de abejas de la vista,
se te parte en dos la voz.
La tristeza viene a trozos, a dagas.
Se te come el corazón.
dissabte, 3 de desembre del 2011
Fotografies 6
Huye, luna, luna, luna
FGL
En Photoshop la lluna aspira a verge
(retalla la petjada again, Sam).
Pujo la seva foto al meu bloc personal
i l'acompanyo d'un comentari sarcàstic.
Tercer cafè. Comparteixo la lluna en Facebook
sense cap comentari.
dissabte, 19 de novembre del 2011
Parèntesi
Només tinc dos pulmons i un cor
i una manera fosca de dir prou,
una feblesa: perdre el temps
i un desig: tenir-ne una mica més
en aquest món i fer-hi via.
Mentrestant, si l'humor m'ho permet,
riuré de la meva fragilitat i condició
en aquest parèntesi de vida.
diumenge, 30 d’octubre del 2011
Pietà
Per a la mare de Salva
Aquest part invers
envers el precipici del no-res,
aquesta sala de parts
de parets basàltiques
i aigües obliqües,
aquesta llum crepuscular
de bombeta groga
en terra volcànica,
en gelat desert,
aquesta llàgrima d’èter
sobre la lava del pit
i els llavis de sofre,
aquest murmuri de nits,
aquest desconsol
dins del ventre,
aquesta ondulació del dolor
en cor nevat,
aquest darrer crit sord
del petó mai més correspost,
aquesta darrera síl·laba d’amor
per via intravenosa,
aquesta inclinació de valls
i muntanyes
com una oració desesperada,
aquest darrer i silenciós
alletament espiritual,
aquests dits transparents,
gairebé invisibles
que acaronen el cap inclinat,
aquest darrer gest de mare
que tapa els genolls adormits
del fill parit sense retorn.
Aquest part invers
envers el precipici del no-res,
aquesta sala de parts
de parets basàltiques
i aigües obliqües,
aquesta llum crepuscular
de bombeta groga
en terra volcànica,
en gelat desert,
aquesta llàgrima d’èter
sobre la lava del pit
i els llavis de sofre,
aquest murmuri de nits,
aquest desconsol
dins del ventre,
aquesta ondulació del dolor
en cor nevat,
aquest darrer crit sord
del petó mai més correspost,
aquesta darrera síl·laba d’amor
per via intravenosa,
aquesta inclinació de valls
i muntanyes
com una oració desesperada,
aquest darrer i silenciós
alletament espiritual,
aquests dits transparents,
gairebé invisibles
que acaronen el cap inclinat,
aquest darrer gest de mare
que tapa els genolls adormits
del fill parit sense retorn.
dissabte, 22 d’octubre del 2011
dilluns, 10 d’octubre del 2011
Pina
No podreu fugir de la maga.
Us mirarà
des del fons del pou
dels seus ulls,
us enganyarà
amb jocs de mans d’aigua.
No podreu oblidar
el seu rostre argentat,
la força hipnòtica
del seu gest delicadíssim,
lunar, de cavall aeri,
inflamable.
No podreu escapar.
Sereu de fang, de cera, de plomes
als seus dits,
sirenes inconscients,
ombres d’àngels, fantasmes.
S’apoderarà de vosaltres, de nosaltres,
de la vostra tristesa, de la nostra ràbia.
No hi ha camí de tornada des d’aquest amor.
Sabreu que heu traspassat
la línia del joc de la mort
quan us desperteu nus
al costat del seu vestit buit.
No hi ha camí de tornada, amor.
Ningú no pot fugir de la maga.
dissabte, 24 de setembre del 2011
Fotografies 5
Repòs, repò s, rep òs, re pòs, r epòs. Aquest és l'únic soroll que s'hi sentia: el de les fulles d'eucaliptus caient sobre l'herba.
Quan totes les lletres del substantiu es van filtrar en el subsòl i es van barrejar amb els substrats vegetals, una filera de punts suspensius va passar murmurant: d'aquí mil anys, petroli...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)