Sota el cel que
gira
al ritme dels dies,
et desperta de sobte
una veu fugaç
que t’avisa: vigila,
estàs asseguda a l’extrem
de la roca més alta.
Mires cap avall
i has de tancar els ulls.
Rius de lletres
baixen amb força.
Un sol diminut, molt brillant,
il·lumina núvols d’hores grises.
Confons les proporcions.
El camí s’inclina submisament,
una font raja dins d’una peixera,
el notari registra en el llibre
el pas de les hores
amb una tija de rosella
mentre va repetint com un mantra
que també hi ha cels ignots,
àngels d’ànima invisible
que murmuren en codis secrets
misteris de velles històries.
El nervi, afluent pervers de la lluna,
t’arrossega fins al fons del cràter,
on el clic clic de la rutina t’agrisa.
No perdis el Nord, mantén la calma,
et diu la veu interna.
Però l’arc dels dies tensa la corda.
Sota el cel que gira
al ritme dels dies,
recordes: atura’t, vigila.
La serenor és una actitud
pròpia d’alguns éssers
que la saben transmetre.
La llum de caramel, l’alegria,
el sol entre els papers de l’estudi
apaivaguen la pressa del minut,
l’angoixa contínua de l’instant
que fuig com ànima traïdora.
Sort d’aquestes estones de pau.
Sort de la frase propera,
de la vellutada paraula
en el moment precís.
Sort del somriure tranquil,
de l’humor, del gest pausat,
de la mirada solar.
Sort de la calidesa de la mà
decidida i ferma que acompanya.
Sort d’aquest cel petit, tan blau,
que emmarca l’horitzó dels dies.
De nou, mires cap avall,
ara tranquil·la, i et deixes anar,
ploma lleugera, fulla d’arbre
en aquest mar ondulat d’aire.
Una veu, una mà, un color fugaç
et desperta, et recull, t’il·lumina.
al ritme dels dies,
et desperta de sobte
una veu fugaç
que t’avisa: vigila,
estàs asseguda a l’extrem
de la roca més alta.
Mires cap avall
i has de tancar els ulls.
Rius de lletres
baixen amb força.
Un sol diminut, molt brillant,
il·lumina núvols d’hores grises.
Confons les proporcions.
El camí s’inclina submisament,
una font raja dins d’una peixera,
el notari registra en el llibre
el pas de les hores
amb una tija de rosella
mentre va repetint com un mantra
que també hi ha cels ignots,
àngels d’ànima invisible
que murmuren en codis secrets
misteris de velles històries.
El nervi, afluent pervers de la lluna,
t’arrossega fins al fons del cràter,
on el clic clic de la rutina t’agrisa.
No perdis el Nord, mantén la calma,
et diu la veu interna.
Però l’arc dels dies tensa la corda.
Sota el cel que gira
al ritme dels dies,
recordes: atura’t, vigila.
La serenor és una actitud
pròpia d’alguns éssers
que la saben transmetre.
La llum de caramel, l’alegria,
el sol entre els papers de l’estudi
apaivaguen la pressa del minut,
l’angoixa contínua de l’instant
que fuig com ànima traïdora.
Sort d’aquestes estones de pau.
Sort de la frase propera,
de la vellutada paraula
en el moment precís.
Sort del somriure tranquil,
de l’humor, del gest pausat,
de la mirada solar.
Sort de la calidesa de la mà
decidida i ferma que acompanya.
Sort d’aquest cel petit, tan blau,
que emmarca l’horitzó dels dies.
De nou, mires cap avall,
ara tranquil·la, i et deixes anar,
ploma lleugera, fulla d’arbre
en aquest mar ondulat d’aire.
Una veu, una mà, un color fugaç
et desperta, et recull, t’il·lumina.
