Ningú no sap on són

Gener i Agost passegen per la sorra agafats de la mà. Es van conèixer fa cinc mesos a Corfú durant una de les inversions temporals de Gener i ara es troben secretament en llocs més perduts que ells, deshabitats i inaccessibles, on ningú no els pugui reconèixer. Agost és atlètic, tossut, dominant, maniàtic, cantant d’òpera a estones perdudes. Gener és baixet, hipersensible, tímid, nerviós, d’una bellesa extracorpòria. S’inclina onze graus quan camina de cantó, que és com li agrada caminar, any enllà, per les rotondes prohibides del temps. Avui té un atac de trenta-u i demà ja no hi serà, però Agost no ho sap. Quan senten algun soroll, es precipiten al buit. Seria fatal que es disparés l’alarma i els enviessin les forces de l’ordre cronològic, o patrulles del sector de l’agenda i el calendari, o autocars de físics, d’astròlegs, de rellotgers o de qualsevol mena de secta d’ordenadors mundials del temps. 

El món és un mitjó reversible i, quan el gires, canvia la pell del planeta, del cel i de tots els seus habitants. Es fan visibles nusos, connexions, trampes, es desmarquen les rutes, es deslliguen arbres, cavalls, esclaus, estrofes. Les arrels i els morts s’enlairen com fum espès, es desorbita la consciència, la història. El mar i el cel, invertits, es barregen en una nova atlàntida caòtica de blaus, de sorres i aigües i estrelles nedadores.

Aliens a la inversió, a la desconnexió, al caos, Gener i Agost s’amaguen en paisatges nous, perillosos i efímers. Han girat el mitjó. Ningú no sap on són.