La tieta

La finestra de la residència és una pintura en moviment. Els ulls que fa uns anys resseguien les pinzellades del quadre amb precisió de cosidora, ara copsen el temps puntada a puntada a través del vidre.    

Patrons de París, salons d’alta costura, vestits de festa, de núvia, pesats abrics de llana, agulles, guixos, fils, botons, coixinets, tisores, retalls, cordes fines, gruixudes. La mirada mai no podia ser crítica, el ritme de la màquina de cosir, com una balada, adormia els sentits, empenyia les hores, les nits, avançava com una góndola buida pels canals nocturns. Dies sencers, setmanes, mesos, anys, escrivint, dibuixant sobre la roba mapes d’aigua, portes amagades, carícies, violoncels.

Casanova, en plena demència, la contempla amb una tendresa tan colpidora com la seva desmemòria. Mentre ella va al lavabo, li guarda la bosseta dels tresors: pintallavis, miralls i joies de plàstic, retalls de diari, papers rebregats amb escrits i sanefes de flors, antics carnets, mocadors de roba, alguna foto. Quan la veu tornar lentament pel passadís, somriu amb tendresa infantil de vell seductor, li busca la mà que ja no pinta ni cus, la seva mà de núvia jove, pura i suau com l’ala d’un àngel.