dimecres, 11 de febrer del 2015

El ball





            "Ens excedirem, maleïts, fins a trenc d'alba."
                          Anna Pantinat, De sobte, un estiu



El fru-fru de les pestanyes
quan comença el ball,
laberint de fils, mitges llunes
d’irisada ombra
que recorren la volta del cel
de la sala en moviment,
cossos d’arenosa cadència,
dunes sota la seda,
pausada onada d’ulls
de mar que trenca cors
a la sorra i regressa.


dilluns, 5 de gener del 2015

Vint-i-quatre nits de Reis



Tornaré a ser Rei.
Entraré per la finestra
del teu somni
com la lluna lluna,
amb cor de plomes de colibrí,
amb guants de dits silenciosos,
amb peuets de nina.

Tornaré a ser mare.
Entraré per la porta
de casa
com totes les nits,
amb el cor recollit en una trena,
sorollosa, sense guants,
amb restes imperceptibles
de cendra lunar
en els talons.


dijous, 25 de desembre del 2014

Nadal



Sota les fulles del gerani
dorm el meu àngel.
El seu somni fa créixer
un firmament verd
de saba, nervis, flors.

Crec en la innocència:
ressegueixo amb els dits
el plànol del miracle.

diumenge, 7 de desembre del 2014

Insomni



Per què em preguntes sempre
si et miro, si et respiro
mentre dorms,
si em desfaig
com un pètal
entre els teus dits,
si et  pinto els llavis
de color avellana,
si calco el teu cor
amb paper translúcid?

Per què em preguntes sempre
aquestes coses tan delicades,
tan difícils de contestar,
si saps que no t’ho puc dir,
que són el meu secret
de sonada insomne,
si saps que em trastorna
la simple idea de pensar
que quan, per fi, m’adormi
ja no podré despertar-te?

dilluns, 1 de desembre del 2014

Inconscients



M’expliques el somni
fent gestos inconscients
de director d’orquestra.

La música, bellíssima,
sona en una dimensió
que ni tu ni jo coneixem.

dilluns, 17 de novembre del 2014

Glòria

Volaven paraules, brins d'alè, de silenci,
amb fúria de cometes.

El vent tombava els testos
de ciclamen blanc,
vinclava tossudament les flors
damunt la sepultura.

El dia, claríssim, donya clarins,
núvols de cotó fluix en líquid blau,
darrer licor que ell t'oferia.

Pel camí de pedres, com l'esquelet fi
d'un ventall mig obert, tres horitzons:
un de cel, un de mar, un de creus.

I tu, ovalada, absent, transportada,
amb el teu somriure definitiu
una mica irònic, però amable
i serè, de sirena etrusca
feta cendra.

divendres, 24 d’octubre del 2014

Perafita




No és fàcil.

Rendir-me, acceptar,
lliscar pel teu oblit de tu
com per una via de tren
abandonada.

Recordo el color de la ginesta
en els teus ulls grisos
mentre collies per a mi, tan petita,
el contorn fràgil de les flors efímeres,
el groc melós i feliç de la inconsciència.

(Les fotos, en blanc i negre, encara brillen dins la capsa
entre altres fotografies nostres que ja no recordes.)

Molt prima, riallera, amb el barret de palla.
T’adorava.

Fer broma era riure junts, no fer boira
com ara.

No és fàcil.
No és fàcil.

Restar records de la vida morta
per on ja no circules.
Ploure de pena de tant en tant.
Esperar-te a l’estació inexistent
com una tonta.


Al meu pare

dissabte, 5 de juliol del 2014

Gràcies




Gràcies per la teva alegria, per la teva companyia tots aquests anys.
Gràcies per la teva Bellesa.

dissabte, 31 de maig del 2014

No


Sant Eu,
geni trencador.

Barba i roses,
balla cançons negres
al pati de l’escola
de tornar a aprendre.

No es conforma
amb un got de vi
de tant en tant
o un bocata de son son.

Ha enllaçat les seves mans
amb la noieta del segon segona,
amb l’avi Li de mirada lila,
amb el seu amic enemic
i amb tants i tants escuders
que han anat arribant
des del sud de la nit.

Hi ha un adverbi estrany
en algunes cares,
una mirada de càntir buit
i un sorollet de pètals diminuts
caient com pluja sobre el ciment.

Però també hi ha una línia contínua
de tacte.

Belles cançons negres
als carrers de tornar a ser-hi,
un fil de sol als terrats de gratar cels.

Sant Eu,
geni trencador.

L’han benparit així: no es conforma.




dissabte, 17 de maig del 2014

Sopa de lletres i un palíndrom

Hansel li va dir a Gretel: tu fes veure que no la veus i, amb una mica de sort, la bruixa desapareixerà.
                                                                                       (Versió inexacta del conte)



A remar a contracorrent -va dir la bruixa,
que ens refregia en oli.

Ella, la molt p.
La que s’havia escapat del conte del bagul,
la que no sabia sumar, però multiplicava a foc lent
ànimes en pena.

La xocolata que ens van vendre potser era tòxica
o no tenia les propietats màgiques que suposàvem.

Tot era mentida.

La casa, el jardí, el poble, el camí,
la brúixola que ens desorientava.

Seguíem el corrent del riu com un ramat de bens.

El soroll de l’aigua també era mentida: el feia ella
amb campanetes i agulles d’estendre la pluja.

Resseguíem la tanca de sucre, les flors de maduixa
quan ens va atrapar. Incauts. Innocents.
De sobte la xarxa, com un corrent d’aire, zas!

Ja érem a dins del conte, com Hansel i Gretel.

Ens va preguntar com ens dèiem, quant pesàvem,
i ens va tancar en un Excel de xocolata.
Ingredients de sopa per ordre alfabètic.

La casa, el jardí, el poble, el camí,
La brúixola que ens desorientava.

Tot era mentida,
menys el meu poder de fugir del conte.





dilluns, 5 de maig del 2014

Efímer


També deia que era bo tenir un lloc en el qual pensar per saber-ne coses
i potser enyorar-lo i tot… però sense anar-hi mai.
                                                                           (Alice Munro,  “Lluny d’ella”)



La meva vida, la teva, es dissolen
com un terròs de sucre en el mar.
En poques hores dolçor, sal, forma, onada
esdevindran una sola cosa inseparable: origen.

No he tornat mai –malgrat l’enyor-
a aquest lloc on no hi he anat encara.
I potser n'és l’únic on he viscut sempre.

Recordo coses. Al principi, la claror de la nit
em turmentava, no em deixava dormir,
somiava que resseguia el camí a l’inrevés.

Amb un pal molt llarg regirava estrelles.
Després s’encenien els fanals de la plaça,
feixos de llum de conte que em sostenien
encara uns minuts en l’aire.

Quants cops m’havia perdut pel carrer!
I fins i tot un dia em van trobar mig ofegada
en el fons de la piscina, tan a prop de mi…

Si l’ànima volava, el cos voleiava
com una papallona invisible que retorna
a una forma antiga, efímera
(desaparèixer no és pas tan difícil, pensava).

Ara, abans que s’apaguin els fanals de la plaça,
regiro mots amb el mateix pal de regirar estrelles.
Potser –malgrat saber-ne algunes coses-
començo a enyorar el lloc on he viscut sempre.







diumenge, 20 d’abril del 2014

Tango

Ingrata.
La pluja et va arrodonir el cor
mentre ballaves.

Ingrata.
El meu cor va deixar de polsar les set cordes
(ja no respira, deies)

Ingrata.
Vas saltar pel primer precipici del planeta
i no recordo en quin mar era.

Ingrata.
Et van trobar a vuit mil quilòmetres al sud,
més enllà de tu, de mi, del maleït paradís.

Ingrata.


diumenge, 30 de març del 2014

H


Silenci, set, modulació de sons interiors.
El paisatge no canviava tant mentre esperava.

La persiana mig abaixada, cera, brànquia,
pentagrama mut de la llum de tarda,
filtrava l’aigua del mar, l’aire, la pluja,
no deixava entrar la nit a la cambra.

En el fons de l’estança, sobre el llit desfet,
un llibre.

I l’oceà, el seu únic personatge,
cridant a dins com una bèstia atrapada.


dijous, 13 de març del 2014

Preguntes

Saps per què t’estimo?

(el cavall de mar la mirava, invertit)

Els meus ulls de febrer, la teva boca
de març, els nostres dits d’abril…

Amb un reflex daurat al punt,
el seu cor surava a l’aigua.

Saps per què t’estimaria?

(el geperut l’observava, indecís)

Els seus ulls de febrer, la nostra boca
de març, els meus dits d’abril…

Amb llunyana tristor de tres nits
d’infinita curvatura.

Saps per què t’estimaré?

(el cigne cantava: ‘No t’ho puc dir’)

Els teus ulls de febrer, la seva boca
de març, els vostres dits d’abril…

La sort, funàmbula i lleugera
pel fil tensat de maig, no la va sentir
i va passar de llarg sense resposta.

Saps per què t’estimava?





divendres, 31 de gener del 2014

Ningú no sap on són

Gener i Agost passegen per la sorra agafats de la mà. Es van conèixer fa cinc mesos a Corfú durant una de les inversions temporals de Gener i ara es troben secretament en llocs més perduts que ells, deshabitats i inaccessibles, on ningú no els pugui reconèixer. Agost és atlètic, tossut, dominant, maniàtic, cantant d’òpera a estones perdudes. Gener és baixet, hipersensible, tímid, nerviós, d’una bellesa extracorpòria. S’inclina onze graus quan camina de cantó, que és com li agrada caminar, any enllà, per les rotondes prohibides del temps. Avui té un atac de trenta-u i demà ja no hi serà, però Agost no ho sap. Quan senten algun soroll, es precipiten al buit. Seria fatal que es disparés l’alarma i els enviessin les forces de l’ordre cronològic, o patrulles del sector de l’agenda i el calendari, o autocars de físics, d’astròlegs, de rellotgers o de qualsevol mena de secta d’ordenadors mundials del temps. 

El món és un mitjó reversible i, quan el gires, canvia la pell del planeta, del cel i de tots els seus habitants. Es fan visibles nusos, connexions, trampes, es desmarquen les rutes, es deslliguen arbres, cavalls, esclaus, estrofes. Les arrels i els morts s’enlairen com fum espès, es desorbita la consciència, la història. El mar i el cel, invertits, es barregen en una nova atlàntida caòtica de blaus, de sorres i aigües i estrelles nedadores.

Aliens a la inversió, a la desconnexió, al caos, Gener i Agost s’amaguen en paisatges nous, perillosos i efímers. Han girat el mitjó. Ningú no sap on són. 

dilluns, 23 de desembre del 2013

Cuento tonto de nadidad


…Y por ahí pasaba Caperucita
con la cabeza de la abuelita en el cestito de la merienda
cuando se encontró al lobo,
que era su contacto número 2.698 de Facebuh,
y que seductoramente le dijo: Caperu, ¿cita?
Y la niña, ya con 54 años a las costillas (flotantes),
sonrió con perversa intención, respondiendo:
lupus, lupus, tú serás el siguiente sin duda.
Métete en la cama, que ahora voy a verte
por el camino más largo que lleva a Belén.

Diez días después el lobo, aburrido,
se fue a buscar al cazador para chapar el cuento
con un par de balas de buen calibre
y se encontró por el camino a los tres reyes de oriente,
que ya no eran magos porque lo mago se paga
y con la crisis no daba para mucha farándula
ni oros ni inciensos, sólo un tubito de mirra,
(que mirra como nadan los peces por el tubo
mientras Marría lava que te lava pañales en el río.)

Los reyes, nada reales, se durmieron oyendo la historia
que les aullaba el lobo y, con tamaño retraso y nulísima estrella,
se perdieron los anuncios, los dibujos y el Nodo
y entraron en el libro con el segundo cuento empezado,
o sea, llegaron tarde a la cueva donde ya había ido psicorucita,
que, pillando a San José nervioso por la real tardanza,
fue recibida a golpe de vara santa de carpintero altivo,
que vio que la niña, más que pastora, era impostora,
y, con buen tiento y mejor tino, con intuición y acierto,
la echó bosque adentro como caperuza en pena.

Mientras tanto llegaban los reyes y el lobo con el tubito de mirra
para ver al niño nacido en el establo, que, entre la mula y el buey,
casi no se veía, pero qué majo que era con tanto ricillo dorado.

Y, colorín colorado,
este cuento tonto de nadidad se ha esfumado.





dimecres, 27 de novembre del 2013

La tieta



La finestra de la residència és una pintura en moviment. Els ulls que fa uns anys resseguien les pinzellades del quadre amb precisió de cosidora, ara copsen el temps puntada a puntada a través del vidre.    

Patrons de París, salons d’alta costura, vestits de festa, de núvia, pesats abrics de llana, agulles, guixos, fils, botons, coixinets, tisores, retalls, cordes fines, gruixudes. La mirada mai no podia ser crítica, el ritme de la màquina de cosir, com una balada, adormia els sentits, empenyia les hores, les nits, avançava com una góndola buida pels canals nocturns. Dies sencers, setmanes, mesos, anys, escrivint, dibuixant sobre la roba mapes d’aigua, portes amagades, carícies, violoncels.

Casanova, en plena demència, la contempla amb una tendresa tan colpidora com la seva desmemòria. Mentre ella va al lavabo, li guarda la bosseta dels tresors: pintallavis, miralls i joies de plàstic, retalls de diari, papers rebregats amb escrits i sanefes de flors, antics carnets, mocadors de roba, alguna foto. Quan la veu tornar lentament pel passadís, somriu amb tendresa infantil de vell seductor, li busca la mà que ja no pinta ni cus, la seva mà de núvia jove, pura i suau com l’ala d’un àngel.




dimarts, 26 de novembre del 2013

Escenes

Hipocrèsia, la musa, entra al bar Muses al Fons a la Dreta. Ha quedat amb una antiga companya de feina de l’època trans. Aquest matí tenia la panxa una mica regirada i només ha begut aigua de la màquina, que és la que porta més fòsfor, però no li ha fet cap efecte especial, ni un miserable arquet de Sant Martí, ni un parell de pampallugues, ni un minizoom, que és el que, com a mínim, li faria a una vulgar i estúpida humana no musa. Però què vols. Passen tres minuts i decideix que té calor. Es ruixa les galtes gatunament amb un esprai (essència de narcís, diu l’etiqueta) i es treu la barba postissa que porta sempre que queda amb excompanys trans. La deixa sobre la taula al costat de la carta de gelats i mira neguitosa cap a la porta. Avui té un dia de calendari mostassa i només espera que la seva amiga no arribi amb cara de frankfurt. Passen cinc minuts i, de sobte, s’obre la porta del lavabo acompanyada d’un crit de gavina. Finet, finet, sí, sí, amb veu marina d’aixeta i tot el que tu vulguis, però l’ocella enfosqueix el bar amb el tràiler de la seva ombra. I això que només ha fet una aparició semipresencial perquè no ha acabat de sortir del lavabo. L’amenaça continua, segona part: Hiperbola avança una cama i un braç-grua pendulant en direcció a la musa, remena la cua de la faldilla en senyal d’alegria, sacseja vint-i-cinc quilos de greix de galtes i es precipita sobre la seva amiga desbarbada, que gavineja en soft, lleugerament felina. El cambrer les esquiva com pot, amb la safata en Titànic, i dos tallats descafeïnats s’estrellen sobre les sabates exnoves d’Hiper. Ai, ai! Hipo les hi neteja amb el seu mocador de cors romboïdals de seda sedosa, que per a això estan les amigues, eh. Petons. Pet ons. Peto ns. Peton s. Seuen a taula (l’una seu, l’altra sèu) i suen juntes divuit anys plens d’alegries i penes compartides mentre jo me les miro des de la taula de mirar. A mitja distància, hipòcrites, hiperbòliques, gates, gavines, muses, aranyes, tant se val.


diumenge, 24 de novembre del 2013

El despertar




Si tens la paciència d’esperar-me,
sortiré, em despenjaré a poc a poc.

Sabates negres de ball,
vestit de nit de Van Gogh,
seda estrellada, centelles.

Si tens la paciència d’esperar-me,
m’obriré, em desplegaré a poc a poc.

Translúcida, descalça,
faldilles blanques de lli,
flor de sal sota la sorra.

divendres, 25 d’octubre del 2013

Penjada del cirrocúmulus



La meva filla em desperta
fent-me pessigolles al nas
amb una fulla de gerani.

Ella sap que, de tant en tant, transito.

‘Saps, mare, que estàs molt graciosa
amb aquesta cara de peix?’

Me la miro de dalt a baix,
núvol blanc sense ombres,

i ploc de riure.

dijous, 24 d’octubre del 2013

Pantalles

Bernarda
sabia
adormir les plantes.

El rum-rum de la saliva
mastegant
els pobres espàrrecs,
la lluna de pebre
creixent
sota el tovalló de la mare,
les hores i hores
sense sexe,
sense estrelles,
l’edat a la deriva
avançant
de nit
directament contra el far,
les veus farcides d’esculls,
la gola, el nus, la suor
sense tacte,
la pell, més grisa que rosa,
de la llengua,
aspra de no dir t’estimo,
la pantalla sola
surant
entre bocins de gel
en ple naufragi,
les carícies, els petons
les paraules,
els dies i dies
de mentida
glaçats,
aferrats a la taula
al seu costat,
a punt d’enfonsar-se
a molts quilòmetres d’aigua
per sempre.







dimarts, 17 de setembre del 2013

La Zona



"Dius que la bellesa no és més
que l’inici de la tempesta,
que tot allò que encanta acaba prompte.
Si et volguera més, hauria d’assassinar-te".

(Julio Bustamante, ‘L’esperit de la pluja’, de l’àlbum Ciutat magnètica)



‘Jo sé la bruixa que ets’,
Encara guardo el teu SMS.

Vam arribar a La Zona
una tarda de setembre
de llum nòrdica.

Plovia, i era el senyal
per iniciar el viatge.
Un cel oceànic,
d’un verd escocès,
atreia el mar.

Enmig del no-res,
les plataformes de pesca.

Antigues torres
del gegant de ciment
suraven sobre les onades,
expulsant la sal
com iguanes marines.

‘Respira’ –em deies.

Jo no podia respirar.

Mirava els neumàtics,
el ferro rovellat
de cadenes i baranes,
brossa estrellada,
alfabet mal digerit
en territori de ningú.

Les escales tallades
no conduïen enlloc.
El fonoll marí,
cobert d’un polsim finíssim
de farina de roca,
creixia a la vora
d’un camí inexistent.


Els pals de la nau a terra,
entre matolls i llaunes,
parracs de veles,
naufragi de vies
a la vella andana.

‘Respira’ –em deies.

La Zona t’espera.
El guia1 t’espera.

A les parets, grafits,
SMS, inscripcions misterioses
de civilitzacions extingides.

Jo no podia respirar.

Plovia a la platja
de l’antiga estació
entre les restes incíviques
d’un somni.



1 Stalker, film d’Andrei Tarkovski.
(Stalker: Persona que guia els visitants de La Zona, lloc deshabitat i enigmàtic, tancat i vigilat, també anomenat zona d’aterratge)