De vegades les alegries arriben en forma de llibre. I, quan l'autora és una excompanya de bloc amb la qual has compartit dos anys de complicitats, l'alegria és doble.
Ester, tinc el teu llibre de poemes aquí al costat, tocant-me el braç amb el qual teclejo aquestes ratlles. Per la finestra entreoberta de l'estudi entra l'aire salvadorament fresc d'aquest diumenge gris de pluja. A fora està tronant amb ganes i avui es respira, es respira. Per sort, es respira!
“Y en la noche, ¡oh en la noche!,
mi estrella da un vuelco inaudito:
con una breve extensión
del brazo
muevo la tristeza de sitio.”
“So in the night -
O the night brings
An unheard of turn for my star:
A brief rightward arm extension
And I find a new home
For my angst.”
La semántica del día -LSdD- (p. 102-103)
El vaig acabar de llegir ahir en el tren, camí de sant Vicenç de Calders, és a dir, camí d'una estació equivocada per un error incomprensible d'aquests que de vegades t'obliguen a tornar enrere fins al punt d'origen i canviar de tren per trobar-te amb la persona que t'espera. I després vaig pensar que tot plegat tenia alguna relació amb el teu to poètic i vital, de corrent d'aire, de fugida, d'estació equivocada o, a voltes, desitjadament, provocadorament equivocada.
“Tu calor vive a lomos de un tren,
pudor en las tapas de un libro de viejo,
arena en las manos de un niño en el parque.”
“Your warmth lives atop a running coach -
flushed the jacket of a secondhand book,
sand of the hands of a child in the park.”
LSdD (p. 70-71)
Em passen coses rares amb els trens, Ester (i no només amb els trens, sinó amb gairebé tot el que es mou d'aquest món). I tu ho saps. Segurament la raresa és una bona font poètica, un aparell de musculació de la mirada obliqua. Serà que el nervi òptic ens castiga sovint amb una realitat paral·lela, però realitat al capdavall. Jo trobo contínuament aquesta mirada en els teus poemes i, de vegades, la complicitat és màxima. M'inquieten, em remouen sentiments, però sobretot em provoquen unes ganes terribles d'escriure, de mastegar vida, paraules.
“Así que no me encuentres.
No surques el orbe,
por más navegable que te resulte.
Si lo hicieras,
tarde o temprano
te verías tentado de creer
que hay un nombre para la gente como yo
y no puedo estar menos de acuerdo:
no lo hay.
No hay nombre.”
“So don't find me.
Don't search the globe for me,
however apt for navigation.
Cause if you do
some day you'll be tempted to say
there are words for people like me
and I couldn't agree less:
I don't think there's very many.”
LSdD (p. 110-113)
Deixa't créixer trompa, 'experta en matxets' de mirada oriental o no, infrautilitza tots els bancs públics que puguis (no cal que comptis formigues), convoca de tant en tant els vius i deixa que 'arrenquin brins d'herba de tu per als seus nius', però sobretot, sobretot, no et despertis mai del 'somni de la sonada' i escriu, no paris d'escriure el que ella et confessa a cau d'orella.
(Tots els fragments dels poemes citats pertanyen al llibre d'Ester Astudillo, La semántica del día/The semantics of the day. Devenir Poesía, núm. 246, Madrid 2012)
