Penjada del cirrocúmulus

La meva filla em desperta

fent-me pessigolles al nas

amb una fulla de gerani.

Ella sap que, de tant en tant, transito.

‘Saps, mare, que estàs molt graciosa

amb aquesta cara de peix?’

Me la miro de dalt a baix,

núvol blanc sense ombres,

i ploc de riure.

Pantalles

Bernarda

sabia

adormir les plantes.

El rum-rum de la saliva

mastegant

els pobres espàrrecs,

la lluna de pebre

creixent

sota el tovalló de la mare,

les hores i hores

sense sexe,

sense estrelles,

l’edat a la deriva

avançant

de nit

directament contra el far,

les veus farcides d’esculls,

la gola, el nus, la suor

sense tacte,

la pell, més grisa que rosa,

de la llengua,

aspra de no dir t’estimo,

la pantalla sola

surant

entre bocins de gel

en ple naufragi,

les carícies, els petons

les paraules,

els dies i dies

de mentida

glaçats,

aferrats a la taula

al seu costat,

a punt d’enfonsar-se

a molts quilòmetres d’aigua

per sempre.