Pardal

“Mi instinto me ha traído al lugar adecuado. Éste es el borde del abismo.”

Joyce Carol Oates, Infiel (del conte “Fea”)

La cambrera de l'hotel Sandy Hook
no és pas tan lletja com voldria,
però odia els miralls i les nits de lluna plena.
Té el cul gros i es pinta les ungles dels peus
de color oceà.
Espia els clients del bar
darrere la porta entreoberta de la cuina
com un ocell sobre la branca
de l'arbre més trist, a punt de volar.
I de vegades somia que fuig
a mil quilòmetres de distància d'ella mateixa
o que serveix copes despullada
mentre els homes li pessiguen els pits i les natges.

Aquesta situació la desborda,

és més del que pot pair una noia insegura com ella,
tan invisible, tan tímida, tan sola, amb ulls de seda negra.

No es maquilla i gairebé no es pentina,

es posa la samarreta més vella
per servir hamburgueses a Sandy Hook.
Però ha après a somriure instintivament,
a moure's entre les taules com un pardal lleuger,
a entrar i sortir de la cuina amb la safata plena a les mans,
arrossegant aquesta mena de vida aliena, petita, estranya.

Ningú la mira mentre dorm a la nit al seu matalàs tou
a la vora del precipici o al fons de l'oceà.
Durant deu hores ningú no sap que existeix,
i això li permet recuperar forces per continuar sent,
l'endemà, la sirena lletja del bar,
la noia sense mirada que Hopper hagués pintat
asseguda de matinada a la cafeteria de qualsevol carretera.