Les hores, les tardes
grogues, les llunes
transitaven per cels gelats
mentre la nena pàl·lida de 8 anys
dibuixava a l’ampit de la finestra
jardins de guix, rutes,
castells, vaixells imaginaris
atrapats als terrats
entre xemeneies i teranyines
d’antenes de televisió,
i sumava i restava infinits
amb mà inexperta.
I era estiu, de vegades.
I ara, que no és estiu
i la lluna no transita
i es fa de nit de sobte
mentre estenc la roba
en les cordes d’aquest aire
gelat de febrer,
m’endinso de nou
en els jardins de guix,
embarco i navego pels mars
que els terrats desborden
rumb a castells perduts
en ampits de finestres llunyanes
on una nena pàl·lida de 8 anys
em retroba I m’ensenya
a multiplicar-me per 7,
a dividir infinits.
I és estiu encara.
