Cada
dia, molt d’hora,
baixa
les escales
cap
al túnel.
Buida
papereres,
frega
les andanes
llimades
per onades
de
peus,
neteja
records,
planta
ombres
a
les vies
amb
subtil indiferència
de
jardinera urbana,
al
seu hort
allargassat,
brut
i
sec de no ploure,
llaura
i rega
vestíbuls,
baranes,
espais
de pas,
de
rutina,
rases
de vida fèrtil,
d’activitat
elèctrica,
malgrat
que ja sap
que
aquest any
la
collita no serà bona.
I
al final del ritual
s’atura
un moment,
es
treu els guants
amb
parsimònia
i
eleva com una ofrena
un
pa rodó, sagrat,
enmig
del no-res.
I,
tota sola,
enorme,
creixent,
en
pau, en silenci,
en
profund recolliment
físic
i espiritual,
el
beneeix i combrega.