Arrenques
un pètal més del calendari:
el de la
flor del malestar,
lluna
plena de seda que no llisca,
bocí de
rosa, mirada fixa.
Que lluny,
pol·len, claror, brisa!
Els
dies dibuixen òrbites estranyes,
les
hores, les fotos, les carícies.
Els cels passen
en bandades.
Asseguda
davant teu,
t’acarono
la mà, et miro incrèdula,
m’observo
en tu i ens veig lluny,
travessant junts el pont estret
i
altíssim que uneix dos abismes.
No vull tornar a aquest poble,
em
dius amb veu ronca.
Que lluny,
l’olor dels pins,
tombarelles,
salts, onades!
Rere teu,
la finestra,
un rectangle
de mar enfurismat,
electrocardiograma
de la pena.
