La orilla de las palabras

Ahir en el tren, camí de Blanes, vaig acabar de llegir el llibre de l'Óscar. La casualitat (aquesta gran energia que ens hem entestat a batejar amb el nom de "casualitat") va voler que, mentre llegia: "La siguiente parada era Badalona y otra vez supe que no había sido el azar de un despiste lo que me había llevado hasta allí", el meu tren també arribava a l'estació de Badalona.

Ja se sap que, de vegades, les paraules convoquen misteriosament la realitat, de la mateixa manera que la realitat sempre s'acaba apoderant de les paraules.

La orilla de las palabras, d'Óscar Sotillos, és un petit gran llibre. Per a mi és gran, generosament gran. Mentre el llegia he viatjat i he viatjat mentre el llegia (és allò que dèiem de les paraules). La bellesa de la seva prosa carregada de poesia m'ha transportat a la mirada d'Erice, a l'emocíó de Cercas, als meus fantasmes, als meus propis records. I, plagiant la Rodoreda, exclamaria: quanta, quanta vida!

He fet una estrelleta amb llapis al costat d'alguns fragments de la novel·la:

"De aquellos años apenas tengo datos, forman una laguna donde los lagartos cobran dimensiones prehistóricas y de la que mis abuelos emergieron como seres mitológicos que habrían de engendrar el mundo al que yo pertenecía. Las únicas referencias las escampaba mi abuela en una polinización cuarteada, paisaje con arrugas que se eclipsaba ante las llamativas historias de mi abuelo." (pàg. 17)

"Carente de respuestas sin fisuras, mi mente de niño completaba con cemento de su propia cosecha los agujeros dejados por los mayores. Las palabras eran seres vivos como aquello a lo que daban nombre, ya fueran personas, ríos o ideas abstractas, y sus metamorfosis eran como las de los gusanos de seda que atesorábamos en cajas de zapatos, con la diferencia de que a las palabras no había que darles de comer morera para alimentarlas, bastaba con pronunciarlas de vez en cuando para mantenerlas vivas y se convertían por sí solas en otra cosa, mariposa." (pàg. 33)

"Mi abuela era como los murciélagos que cazábamos con las redes del Gallego, dormía por el día y deambulaba por las noches. Los años en que me dormía rezando, lo hacía por ella, por los pecados de debía de haber cometido y que la mantenían en vilo todas las noches. Cuando una tarde la descubrí durmiendo me quedé muy quieto mirándola sin atreverme a dar un paso. Por aquel entonces yo sólo tenía miedo a los vampiros y a los murciélagos, pero no a la muerte a secas, sin ropajes ni supersticiones, y eso era lo que pensaba que le pasaba a mi abuela, que la muerte se le había metido por la boca mientras la tenía abierta." (pàg. 46)

Gràcies pel teu regal, amic. Una preciositat.

Fotografies 7

Posta de sol a Altafulla

La tristeza viene a trozos

La tristeza viene a trozos, a ramas.

Se te enciende medio corazón,
se te alisa el tacto, el terciopelo
de la vista, de la voz.

Como un río negro te rebelas.
En vano.
Te deshojas por el cauce,
te deshaces en el aire,
transcurres a ciegas.

La tristeza viene a trozos, a uñas
desde el glaciar.

Llega a ti enloquecida,
veloz, imparable, te araña, te sangra.
Tiene celos de tu muerte en el mar,
de tu tránsito fluvial por los sentidos.

Se te apaga medio corazón,
se te rasga el roce del tacto,
la luz de abejas de la vista,
se te parte en dos la voz.

La tristeza viene a trozos, a dagas.
Se te come el corazón.

Fotografies 6

Huye, luna, luna, luna
FGL


En Photoshop la lluna aspira a verge
(retalla la petjada again, Sam).

Pujo la seva foto al meu bloc personal
i l'acompanyo d'un comentari sarcàstic.

Tercer cafè. Comparteixo la lluna en Facebook
sense cap comentari.

Parèntesi

Només tinc dos pulmons i un cor
i una manera fosca de dir prou,
una feblesa: perdre el temps
i un desig: tenir-ne una mica més
en aquest món i fer-hi via.

Mentrestant, si l'humor m'ho permet,
riuré de la meva fragilitat i condició
en aquest parèntesi de vida.

Pietà

Per a la mare de Salva


Aquest part invers
envers el precipici del no-res,
aquesta sala de parts
de parets basàltiques
i aigües obliqües,
aquesta llum crepuscular
de bombeta groga
en terra volcànica,
en gelat desert,
aquesta llàgrima d’èter
sobre la lava del pit
i els llavis de sofre,
aquest murmuri de nits,
aquest desconsol
dins del ventre,
aquesta ondulació del dolor
en cor nevat,
aquest darrer crit sord
del petó mai més correspost,
aquesta darrera síl·laba d’amor
per via intravenosa,
aquesta inclinació de valls
i muntanyes
com una oració desesperada,
aquest darrer i silenciós
alletament espiritual,
aquests dits transparents,
gairebé invisibles
que acaronen el cap inclinat,
aquest darrer gest de mare
que tapa els genolls adormits
del fill parit sense retorn.

Leonard Cohen: 1000 kisses deep

Cohen, el mestre

Yes, he can.

Pina

No podreu fugir de la maga.
Us mirarà
des del fons del pou
dels seus ulls,
us enganyarà
amb jocs de mans d’aigua.

No podreu oblidar
el seu rostre argentat,
la força hipnòtica
del seu gest delicadíssim,
lunar, de cavall aeri,
inflamable.

No podreu escapar.
Sereu de fang, de cera, de plomes
als seus dits,
sirenes inconscients,
ombres d’àngels, fantasmes.

S’apoderarà de vosaltres, de nosaltres,
de la vostra tristesa, de la nostra ràbia.

No hi ha camí de tornada des d’aquest amor.

Sabreu que heu traspassat
la línia del joc de la mort
quan us desperteu nus
al costat del seu vestit buit.

No hi ha camí de tornada, amor.
Ningú no pot fugir de la maga.

Fotografies 5

Repòs, repò s, rep òs, re pòs, r epòs. Aquest és l'únic soroll que s'hi sentia: el de les fulles d'eucaliptus caient sobre l'herba.

Quan totes les lletres del substantiu es van filtrar en el subsòl i es van barrejar amb els substrats vegetals, una filera de punts suspensius va passar murmurant: d'aquí mil anys, petroli...

Fotografies 4

Segurament ens veurem a la sortida del parc. Una mica més vells, això sí.

Fotografies 3

Vigilo la platja des de la meva càmera. Si hi veig algú que s'ofega, seré jo, que no sé ennuvolar.

Fotografies 2

Des de la foto la boja et mira. Però no et mira. Però no boja. Però no des de la foto. La il·lusió òptica dels teus ulls cecs reflectits en el mirall confonen la teva memòria. Potser ja no recordes com eres. Potser ja no recordes. Potser ja no.

Adéu, estiu...!

Quin estrany planeta, un ventall trencat! Entre Benidorm naïf de dibuix japonès i escenografia de revetlla. També esquelet d'ala de colom clavat a la creu. O simple maquinària d'àngel de l'aire que t'abandona.

Trobades (5)

Tornaré a Lefkes,
al laberint.

Tornaré a les escales
blanques de Lefkes,
als terrats,
al mar d’oliveres,
als patis daurats
amb testos d’alfàbrega,
a les cortines de teranyina,
a la serp de sol
adormida a la plaça.

Tornaré a trepitjar
les meves passes,
la teva dolçor,
la meva set.

Tornaré a Lefkes,
a casa meva,
el darrer dia,
a beure de cop
tot el silenci
un migdia d’agost.

Trobades (4)

Paxos, l’illa de cristalls.

Camino descalça
per les pedres de la platja.
El sol m’enlluerna.
Bec un glop de llum,
d’aire, de cel líquid.
Em deixo caure d’esquenes
dins del mirall.
El meu reflex s’ofega
en els teus ulls fondos
translúcids
de cristalls, de cristalls,
de cristalls.

Oi, Narcís?

Nedar (2)

Aspiro aire per la boca
girant el cap cap a la dreta
i allargo el braç com un ganivet
dins l'aigua mentre enfonso el cap
i deixo anar l'aire molt lentament.
L'altre braç talla l'aire, l'aigua,
un braç, l'altre, l'aigua, l'aire,
l'aigua, l'aire, l'aigua, l'aire, l'aire,
l'aire...


Volo.

La llei de Nouton

L'eternitat de la poma

-Rarament cauria de l'arbre -va dir la poma-,
llevat en un cas de gravetat extrema.

La descomposició de la ment

-Això no era pas una llei?
Va preguntar el científic desmemoriat.

La temptació mortal

El lladre i la poma caigueren junts de l'arbre,
científicament arrossegats per la llei,
la ignorància, l'oblit i la gana.

La síntesi divina

I Déu, multidisciplinari,
va respondre al científic:
-Confiar en l'ignorant
sense l'advertiment de l'experiència
confirma la gravetat de la llei.

Celestrès

Un cel molt ràpid
s'atura de sobte
enmig de la nit.

No saps adormir-te
sense frenar-lo?

La dona coca de Sant Joan

Plana. Guarnida per a la festa.

Amb arracades de pinyons
i sucre a les parpelles,
una trena de cabell d'àngel
llarguíssima de pólvora verda,
un vestit de fruita dolça
amb llunes de taronja als plecs
i a cada pit una cirera.
Parc temàtic del plaer
que embruixa la nit més curta
i, a cada pas, encén fogueres.

Plana. Guarnida per a la festa.

Vicenç Navarro o la rebel·lió lúcida

Article del professor Navarro, home lúcid.

http://www.vnavarro.org/index.php?lang=CA

Trobades

Kung Fu camina per les línies de la meva mà. Quan arriba a la duna, s'eixuga el front. El sol està baixant. Fixa la vista en els cinc horitzons i dubta. De sobte veu aparèixer per la handline, entre el segon i el tercer horitzó, uns cabells daurats força despentinats i ensorrats. Sembla un nen. No, no ho sembla: és un nen.

- Com et dius? -es pregunten mútuament quan són a la mateixa alçada.
- A mi em diuen Petita Llagosta -contesta Kung Fu amb delicat somriure zen.
- Jo sóc el Petit Príncep -diu el nen, mirant-lo directament als ulls.

S'intercanvien flor de planeta i estrella de lluita i continuen caminant estoicament en direccions oposades. Tots dos saben que el desert és circular i que abans de la sisena posta de sol, amb una mica de sort, es retrobaran.

Carrer adormit (3)

A les terrasses quadrades
s'amuntega la sal.

Petites dunes blanques
entre testos de geranis
i estris de platja.

Quan bufa el vent,
el mar s'enfila com heura
per les gelosies de les cases.

La dona estiu

Estirada a la platja
sembles un estel caigut.

Si l'aire és favorable,
algú et farà volar
agafant-te fortament
per la trena.

Carta de Jon Anderson a Leonard cohen

Dedicat a tots els Yesboys antiCohen...

(Qualsevol coincidència amb la realitat és pura realitat)


Veneradíssim mestre*,

La nostra admiració il·limitada per la vostra genialitat ens ha impedit tancar la boca durant més de 40 anys.

I és evident que, aprofitant aquesta circumstància de l'obertura mandibular involuntària, hem emès durant tot aquest temps certa mena de sons inintel·ligibles -mal anomenats cançons et altri- que alguns centenars d'incauts i descarrilats seguidors han interpretat com a música simfònica, cosa que ens ha permès viure bastant bé a costa dels nostres fans. Gràcies, amic i mestre!

No dubteu ni per un nanosegon que la propera tardor serem a Oviedo per celebrar el lliurament del premi que us acaben d'atorgar i us implorem la Gràcia (en el vostre cas, sempre amb majúscula) de fer de teloners en tan grata cerimònia.

No rebeu un premi: Vós sou el Premi!

Emocionadament bocabadat i sense veu,


Jon Anderson


*Alguns alumnes haurien d'haver repetit més d'una reencarnació (simfònica o no).

La dona naufragi

Indefensa.
Un cop de vent
t'obre els finestrals dels ulls,
per on entren de nit
les onades.

Cop de bastó

Al fons del fons del fons
del fons del fons
del fons
el drac somia que un drac
que somia un drac que somia
un drac
es desperta de cop.
I, un cop despert,
un cop, dos cops, tres cops,
quatre cops, cinc cops
de bastó
el retornen de cop
al somni del drac
que dorm al fons
del fons del fons
del fons del fons del fons.

Carrer adormit (2)

Pels carrers blancs,
ombres de sirenes.

L'aire ondula les cortines.

Un fil blau de mitja tarda
s'escola per la finestra.
Darrere la persiana,
gemecs, crits d'aigua.

A fora, com planetes allargats,
giren i giren les cases.

Lídia de Cadaqués

Lídia,

amb un fil d'aire cosiràs

creuetes de mar

(Adiliadiliadiliadiliadilia...

criden les gavines)

Lídia,

amb un raig de sol planxaràs

mantells de flors

(Ailidailidailidailidailid...

contesten les roques)

Lídia,

que els peixos s'escapen

pels forats de la xarxa

(punts suspensius de fòsfor,

comes petites de plata)

Lídia Noguer,

bruixa filla de bruixa,

atrapa'ls, atrapa'ls

als teus ulls d'aigua salada!

Crònica rara des del metro de Barcelona

Dijous 7 d'abril de 2011. Línia 4 del metro de Barcelona. Arribo a Passeig de Gràcia i s'obren les portes. Flaaaps. L'andana és una mena de planeta estrany poblat de personatges de conte que malden per enfilar-se als bancs i a les papereres. Cinc dels set nans de Blancaneus m'han mirat malament. Els altres dos intenten despertar la princesa fent-li copets a la cara amb una bossa de pipes. Pluto s'està desfent el nus de les orelles i ensopega amb la cua del drac. A un dels 101 dàlmates se li trenca la cremallera de riure. Tanco el llibre i em trec els auriculars preparant-me psicològicament per a una invasió imminent. Repasso en 10 segons les possibilitats de sobreviure a un atac frontolateral (l'esquena i el cantó dret els tinc a cobert, enganxats al seient i a la paret del darrer vagó). Si m'aixeco i intento fugir, tinc moltes possibilitats de ser arrossegada i fins i tot engolida per aquesta colla d'esbojarrats. M'autoprescric un Calmacín de 20 grams per via intravenosa. Em quedo quieta, immòbil, amb cara d'extintor, fent om.

Miracle. S'han quedat a l'andana. Sento el senyal d'avís previ al tancament de portes. Tictictic. Salvada: el metro es posa en marxa. No! La cua del drac ha quedat atrapada a la porta. Algú deu haver pitjat l'alarma perquè, de sobte, està frenant. Miro fixament un dels nans. Ell també em mira. Als ulls. M'està hipnotitzant, el malparit! Sembla que em digui: "Pensaves que t'anaves a escapar tan fàcilment, Mercè? Perdo el coneixement en pocs segons i des de la barana fràgil de la meva inconsciència sento una veueta que m'ordena el que he de fer.

-"Els ulls et peeesen molt. Aixeca't i camina tranquil·lament, com si no passés res. Baixa i vine amb nosaltres. Necessitem algú que ens ajudi a despertar la princesa, i jo he llegit en els teus ulls que saps escriure contes de princeses despertes. Au, vinga, escriu un conte on ella pugui obrir els ulls i tornar a somriure."

La barana es mou. Estic pujant. Acabo de descobrir que tinc una inconsciència mòbil, ascendent. Tots em segueixen i jo no puc parlar; només obeir. La veueta m'ordena:

-"Ara sortirem al carrer i vindràs a casa nostra a escriure el conte. Tenim l'ordinador preparat. Després marxaràs i t'oblidaràs de tot."

Camino com una autòmata pel Passeig de Gràcia, entre dos nans. Davant meu Pluto arrossega la cadira de rodes amb la princesa adormida, que duu el cap una mica tort i el braç dret penjant. Darrere meu, la resta de nans i tots els dàlmates. El drac va per lliure, cremant papereres. La gent s'aparta i ens deixa passar.

Em fan entrar en una porteria ben estranya. La veritat és que jo no m'hi havia fixat mai tot i que passo sovint per aquí. Sembla molt antiga i fa pudor d'humitat. Al fons hi ha un bosc, amb un ascensor de fusta amb seients de vellut vermell. Hi anem pujant i entro en un pis enorme, amb un arbre enmig del menjador. Hi ha una taula parada amb 112 plats i 112 gots. No els compto: ho sé i prou. Al costat de la finestra, una altra taula petita amb un ordinador i un càctus. La veueta m'ordena:

- "Seu i escriu el conte. Sense punxar-te. Després, quan ella es desperti, dinarem plegats per celebrar-ho i ja podràs marxar."

Teclejo a l'ordinador: "Dijous 7 d'abril de 2011. Línia 4 del metro de Barcelona. Arribo a Passeig de Gràcia i s'obren les portes. Flaaaps. L'andana és una mena de planeta estrany poblat de personatges de conte que malden per enfilar-se als bancs i a les papereres. Els set nans i Blancaneus entren al vagó i seuen davant meu. Ella somriu i menja pipes. Pluto s'està desfent el nus de les orelles i ensopega amb la cua del drac. A un dels 101 dàlmates se li trenca la cremallera de riure. Tanco el llibre i em trec els auriculars preparant-me psicològicament per oblidar-ho tot."

Carrer adormit

Arrossegues el vestit per una línia contínua.

Els balcons,
amb teranyines de sol,
s'inunden de mar de tant en tant
i un horitzó sobtat
travessa les cambres
on dormen cossos dividits
coberts d'algues.

Sol Picó

Sol Picó pica-sol

Picó pica pica sòl

pica sola sol a sol

pic pic pic poc a poc?

NOOOOOOOOO

pic pic pic cop a cop!

Picó sola insola el sol

La dona pronom feble

No saps ben bé com et dius.

Fas una tombarella

dins la capsa d'Exin-frases

i reapareixes...

hop! amb forma de merlet,

hop! de campanar gòtic,

hop! de torre de guaita...

Fènix atrapat

en el pentagrama sintàctic,

germana siamesa del verb

que en el principi va ser

cendra tipogràfica d'un nom,

espurna d'un adjectiu,

incendi d'un complement.

¿Quantes sessions de divà necessites

per saber si ets qui ets

amb algun guió o apòstrof de més

que et complica la vida

i et sintetitza l'ànima

a cop de no ser ben bé,

gramaticalment parlant,

ni una dona fàcil,

ni un esperit dòcil,

ni una qüestió negociable?

Revolution

En pantalla, el gran Leonard Cohen. Concert a Barcelona, 21.09.2009

(Per al Quiño i l'Eduard, aquest poema dedicat a la desaparició de YES

en el planeta NO, en solidaritat amb Tommy, pacient Yes-sofridor com jo)

Ressò. Processó. Obsessió.

Àngels simfònics amb anells barrocs

dupliquen notes, crits, olors,

petjades divines en clau de sol.

Avancen com somnis elèctrics

per la catedral adormida

de mirra, d'encens marí,

per la posta d'aire,

mentre l'estiu rebenta en eclipsis

de síndria i de te a les nou.

Gegants amb xanques de porpra,

mercaders d'Orient,

faquirs en taula d'escuma,

gavines de lli

amb veu metàl·lica i aguda.

Fan volar les capes

com estels robats a Plutó,

conjuren antigues paraules

que les bruixes de la nit amaguen

en cavitats secretes del cor.

Adéu. Fugen per escales de gel.

Blancs, resplendents,

amb aixelles de fum, amb pestanyes d'or,

s'encelen entre boires místiques

camí del planeta No.

Gonzalo Rojas

In memoriam

Un poema bellíssim de Gonzalo Rojas, poeta xilè
(20.12.1917 - 25.4.2011)


La loba

Unos meses la sangre se vistió con tu hermosa
figura de muchacha, con tu pelo
torrencial, y el sonido
de tu risa unos meses me hizo llorar las ásperas espinas
de la tristeza. El mundo
se me empezó a morir como un niño en la noche,
y yo mismo era un niño con mis años a cuestas por las calles, un ángel
ciego, terrestre, oscuro,
con mi pecado adentro, con tu belleza cruel, y la justicia
sacándome los ojos por haberte mirado.

Y tú volabas libre, con tu peso ligero sobre el mar, oh mi diosa,
segura, perfumada,
porque no eras culpable de haber nacido hermosa, y la alegría
salía por tu boca como vertiente pura
de marfil, y bailabas
con tus pasos felices de loba, y en el vértigo
del día, otra muchacha
que salía de ti, como otra maravilla
de lo maravilloso, me escribía una carta profundamente triste,
porque estábamos lejos, y decías
que me amabas.

Pero los meses vuelan como vuelan los días, como vuelan
en un vuelo sin fin las tempestades,
pues nadie sabe nada de nada, y es confuso
todo lo que elegimos hasta que nos quedamos
solos, definitivos, completamente solos.

Quédate ahí, muchacha. Párate ahí, en el giro
del baile, como entonces, cuando te vi venir, mi rara estrella.
Quiero seguirte viendo muchos años, venir
impalpable, profunda,
girante, así, perfecta, con tu negro vestido
y tu pañuelo verde, y esa cintura, amor,
y esa cintura.

Quédate ahí. Tal vez te conviertas en aire
o en luz, pero te digo que subirás con éste y no con otro:
con éste que ahora te habla de vivir para siempre
tú subirás al sol, tú volverás
con él y no con otro, una tarde de junio,
cada trescientos años, a la orilla del mar,
eterna, eternamente con él y no con otro.

Gonzalo Rojas

Pintura

Suco el pinzell en el pou del groc més brillant de la meva set de groc i em pinto els llavis de color pell de llimona.

Suco el pinzell en el pou del verd més fresc de la meva set de verd i em pinto la llengua de color fulla de llimoner.

M'enfilo a la paret, llepo les taques de sol, les branques, les tiges, les fulles, acarono la fruita, l'oloro, la mossego, la devoro en un gest innat de primera comunió d'abella mística.

Per fi sé que això és el paradís. El paradís, mosca, el paradís!

Fotografies

I
No és una fotografia. La pots traspassar amb la mà.

II
A l'esquerra, la paret blanca. A la dreta, el xiprer. Més a la dreta, l'ombra del xiprer. Més a la dreta, la meva ombra fotografiant l'ombra del xiprer.

III
Li pregunto al pa si vol ser fotografiat. Em contesta que parli amb el tomàquet, que ell acaba de sortir del forn i no està per a aquestes preguntes. Parlo amb el tomàquet, que, conseqüent amb la seva timidesa, no em contesta i m'assenyala amb el cap el ganivet. Miro fixament el tall del ganivet durant dos segons: els que dura la meva radiografia.

IV
A la motxilla duia els dos tresors que han trobat semienterrats entre les pedres de la platja: la clau de casa teva i el mòbil amb el darrer missatge que em vas deixar a la bústia de veu, proves rutinàries que algú fotografia.

Ara, que tu ja no parles. Ara, que jo ja no obro la porta.

Cadaqués (8-10 d'abril)

Torno a Cadaqués. Sóc feliç.


L'hotel

Hem dormit a les golfes d’un antic museu. Ara és un hotelet encarat a mar al centre de Cadaqués, molt a prop del vell casino del poble.

Quan obres la porta de l’hotel et rep un baf indefinit d’encens i herbes que ja no t’abandona durant tota l’estada. Aquesta olor es barreja, en una mena de comunió estrafolària, amb els objectes surrealistes, les fotografies, els mobles, les catifes, les cortines i el soroll del terra quan camines.

L’habitació té una llum molt especial, com de casa de nines. Dividida en dos pisos connectats per una escala de caragol amb una barana de fusta blanca, a dalt hi ha un llit doble i el lavabo i a baix, un altre llit, cuina i una mena de saleta amb un balcó molt petit obert al mar. Les parets són plenes de quadres amb fotografies d’en Dalí i un mirall enorme emmarcat que duplica l’habitació.









Casa Anita

Ens rep Joan Telescopi. L’Eva li deia així de petita perquè es ficava amb ella. En Joan, fill de la tramuntana, rei fenici poderós, arrauxat, immutable, continua allà. Com el vent.

Quan li pregunto si ens recorda, em contesta: “Sí, home, ara jo m’he tornat tonto i no em recordo de vosaltres!...”

Les taules llargues de fusta amb espelmes, el sostre arquejat, les parets encalcinades plenes de quadres i fotografies. I contínuament, de la cuina a la taula, graelles negres amb peix de barca, perfumades de mar, vives, crepitant encara com una ofrena. Corre, Maria, que bufa la tramuntana! Ràpid, encén els fogons! Vola, Maria, que bufa el Joan! Mariaaaa, que se t'emporta el vent! I el gelat de cafè, deliciós com un toffee de neu. Mariaaaaaaaa!








Portlligat

Camí de S’Alqueria, passat Portlligat, en una de les caletes de còdols de la platja de s’Alqueria Petita, l’Eva i jo ens hem quedat adormides. Eren les 12 del migdia i el sol feia rodones de llum a través del mocador que m’he posat sobre la cara.









Casa Blaua

Dissabte a la tarda passejo sola per Cadaqués. Fa molta calor i em compro una brusa lleugera i llampant. Me la deixo posada i respiro pausadament l’aire i la llum de la tarda. Mentre fotografio la Casa Blaua, la brusa s’ondula suaument.

Aquesta casa sempre m’ha fet volar la imaginació. Tinc una estranya sensació de pau quan la miro, com de colom adormit a la teulada o d’ocell volant dins d’una pintura.








Em fa tornar a la realitat la pujada que em porta al carrer de l’Amargura. M’agrada aquest nom per a un carrer. Té un punt dramàtic i exacte per viure-hi. Passo per davant de can Riba, la casa del poeta; perdó, dels poetes. He vist dos reportatges de Pau Riba on sortia la casa de Cadaqués. En el més antic, en Pau baixava la seva mare amb cadira de rodes fins a la platja. La portava fins a la vora del mar i ella es deixava anar a l’aigua i nedava. Quina llibertat devia sentir en aquell moment la Mercè, la Mercè Romeva, mare d’en Pau i amiga de l’ànima i companya de classe a l’Institut-Escola de M. Rosa Ventosa, la meva estimadíssima mestra de llatí i grec que va morir fa pocs mesos. Vaig veure la Mercè en el seu funeral, però no em vaig atrevir a molestar-la. Li volia dir: “Hola Mercè, jo era alumna de la M. Rosa i fa poc em va dir que una de les èpoques més felices de la seva vida van ser aquells dies a l'Institut-Escola i em va explicar que tu eres la seva millor amiga. Que havia estat molt feliç.” Però no em vaig atrevir a emocionar-la als 90 anys.



Camí de ronda

Diumenge al matí caminem pel camí de ronda des de la platja d'en Ros fins a s'Arenella. Bufa una tramuntana lleugera que arrissa l'aigua. Els reflexos llisquen ràpids per la superfície i l'efecte és com si algú llancés, de tant en tant, grapats de purpurina platejada al mar. Intento caçar l'instant amb le meva càmera, però cap foto fa justícia a tantíssima bellesa. És pura màgia.

Les arestes de pissarra, amenaçadores i místiques, marquen el camí d'aquest paisatge elèctric.