La dona mirall

Mira’t, Tarim,

espill infinit,

ulls de raïm, mira

la llum de l’aire,

la teva llum

fosca,

l’aire fred, la foscor,

el dia que passa,

la nit,

el temps circular

sense fi

de la llum

freda

que arriba amb l’aire

de la nit…

 

Llavors,

en silenci,

encén els focs de la cuina,

els fanals de paper,

les espelmes,

els licors, l’encens,

els becs dels ocells,

la peixera,

i tanca els llums de la casa.

 

Així, Tarim, gairebé a les fosques.

Espera.      

     

La lluna entrarà a poc a poc

per la finestra.

Rodona, intacta,

suaument, sense fer soroll.

S’instal·larà a casa teva.

 

I només la veuràs de nit,

que serà com morir-se de llum,

com no ser,

o ser mirall només,

inacabable, abocat al buit,

mirall del no-res,

espill sense fi,

ull infinit,

raïm,

mirant la llum

immensa de la nit,

sentint l’aire fred

amb la clara certesa

de no ser res.

  
                                            

Ablauar (salt vital)

Èbria de blau, em llanço a l’aigua des del cel.

Travesso a gran velocitat mars de núvols
i tempestes futures, ara parvulari de gotes.
L’aire em gela la cara, em tiba la pell,
tanco els ulls, eixamplo els pulmons,
ajunto els peus, afilo les mans.

Tres segons abans d’ablauar, emergeix
el cap de la dragona, iceberg de pedra.
El seu ull vermell observa el meu naufragi
com una lluna amb mirada d’hivern.

La tarda covarda s’arronsa
mentre desapareixo capes de mar endins.

La inquieta no dorm

Vull dedicar un antic poema meu, La dona Nîmes, a la meva col·lega de batalles blogaires, verbals i altres bèsties, Ester Astudillo, que és una autèntica torera de la poesia i rapsoda infatigable.

I, com a prova del delicte, aquesta és l'entrevista que li han fet fa uns dies a ràdio Martorell i que ens ha permès conèixer algunes pinzellades de la seva vida i del seu recent llibre de poemes, La semántica del día - The Semantics of the Day, que presentarà els propers dies 28 de novembre, a les 19.30 h, a la biblioteca Francesc Pujols de Martorell i 30 de novembre, a les 19 h, a la Cardona Torrandell de Vilanova. Enhorabona, Ester!

El·lipsi total

- És clar.

      - És clar.
      - És clar.

Al tercer És clar es va fer fosc de sobte. L’el·lipsi total de boca va afectar el 99,999% de la població de Gramàtica i només un 0,001% podia parlar. Però tenia prohibit l’accés a substantius, adjectius i verbs, atès el seu alt contingut en significat, component químic potencialment perillós.

Les altres categories gramaticals van patir de forma traumàtica aquesta dura restricció:

Els determinants no tenien a qui acompanyar i, malgrat la seva flexibilitat, no podien fer gaires figures acrobàtiques a les bastides de la llengua per guanyar uns calerons perquè Gramàtica havia esdevingut terriblement pobra i no disposava de recursos per a infraestructures i totes aquestes foteses. Així que els dissortats patien una greu indefinició, una manca d’horitzons i objectius, no sabien què posseïen ni en quina quantitat i en quin ordre, no entenien què havien de demostrar i a qui s’havien de referir i no paraven d’autointerrogar-se i exclamar-se com bojos, però, amb una gran indeterminació, van decidir parlar amb els pronoms.

 

Els pronoms també estaven desorientats. Havien perdut tots els referents i vagaven pels carrers de Gramàtica com ànimes en pena. Més pensatius i anèmics que mai, els febles intentaven convèncer els forts perquè baixessin del seu ego a la realitat ja que la situació era crítica i irreversible, però topaven amb l’esquizofrènia dels demostratius i els interrogatius, que argumentaven teories delirants sobre l’essència de la substitució i la relativitat del context, cosa que no ajudava els forts a tocar de peus a terra i complicava encara més la situació.

Mentrestant, els numerals repassaven la comptabilitat i quantificaven pèrdues. O sigui, que no podien pagar més pronòmines en uns quants mesos i havien de fer un ero temporal.

Els indefinits, amb un peu recolzat a la paret, no paraven de badallar, concentrats en la seva més absoluta indefinició.

La resta d’habitants de Gramàtica, els invariables, es van refugiar en el seu passat fosc per recuperar els valors perduts d’un món extingit, però més còmode i definit des del punt de vista d’un esperit pobre, sedentari, sense ànsia creativa:

Els adverbis, amb cara de circumstàncies, van tornar a parlar entre ells en llatí. Ja se sap que els valors tradicionals sempre són una aposta segura per als immobilistes, i més quan hi ha crisi de verbs, és a dir, d’acció.

Les preposicions van estripar la seva llista perquè s’avergonyien del seu origen i van decidir no opinar sobre el tema. Només Contra resistia el temporal estoicament acampada a la plaça del poble (sort que la seva veïna Amb li anava portant, d’amagat, beguda i entrepans malgrat les dures crítiques de la seva germana Sens).

Les conjuncions encara no se’n sabien avenir i repetien invariablement que la culpa de tot la tenien les distributives, que havien gestionat malament la distribució de recursos, i les adversatives, que no s’hi havien oposat, però en el que sí que hi coincidien és que la descoordinació havia estat general.

De fet, totes reconeixien que vivien subordinades a la terrible circumstància d’haver nascut al final d’una era (que no era un verb, sinó un substantiu, categories prohibidíssimes).

Finalment, les interjeccions, menys filosòfiques i més directes, van envair els carrers de Gramàtica portant grans pancartes amb exclamacions i onomatopeies de crits, renecs, llamps i trons, cops de cap, pets i rots i explosions diverses que emprenyaven el veïnat, que inútilment intentava dormir aprofitant la foscor de l’el·lipsi total.

Siluetas

A José G. Obrero, després de veure la seva darrera composició visual 'Siluetas', presentada en el
IV Encuentro de Poesía Visual de Peñarroya-Pueblonuevo (Córdoba)

http://vimeo.com/51859669

Estas medias horas de cuerpo

que nacen a secas del suelo
con tristeza fresca en los ojos,
con pálida luz de desdén
en el gesto.
 

Torsos, cabellos, manos

a punto de deshelarse,
siluetas de nosotros, de ellos,
en mitad de la arena, del hierro,
aguardando en cada ventana
el minuto incierto,
el pasillo, la galería oscura
que une su pasado y el nuestro.

Estos medios cuerpos sin hora

que ensombrecen la mirada,
el tacto, para no vernos,
que nos arrojan su corazón frío
a la cara, azules, con ira,
algunas tardes otoñales
de invierno.

 

Ángel de la luz

A la Dra. Isabel Martínez, con cariño

Hay ángeles con manos como pinceles

que pintan luz en lienzos de sombra,
ángeles labradores
que trabajan la tierra de la mirada,
que siembran semillas de color en los párpados,
en iris nublados, en córneas de plata,
donde nace el día como un fruto.

Hay ángeles cuya  belleza, ciertamente,

es haber nacido
y su milagro, poderlos ver sonreir con claridad
delante nuestro.

 

El màgic

Seria veritat?
Va moure les ales a l'escenari:
acabava de sortir del barret
i mirava el públic amb ulls de nen vell.
Era només un colom.
Un colom, Déu meu, un colom blau!

Petites coses

Encendre una espelma enmig del mar
no il·lumina l'horitzó,
però és un punt de llum real.

Dolor

De repente he comprobado

lo poquito que te importo.

(- Tendrá problemas, problemas, problemas.

- ¡Bah, ya se ocupará ella!)

No sabes cuánto daño.

No tienes ni idea cuánto daño.
Nunca sabrás cuánto daño.
No te diré nunca cuánto daño.
Nunca alcanzarás mi daño.
Mi daño no dormirá contigo.
Olvídate de mi daño.

Qué estúpida, me digo. Pensaba que eras tierna ahora...

aunque sólo fuera por la edad.

(- ¿Tierna? Nunca.

Que se ocupe ella. Que se ocupe ella. ¡Qué se ocupe ella!)

Como un grito aburrido de rabia.

Como un collar de gato en el cuello de una leona.
Como un desierto quemado en medio de la cama.
Como una solemne y dolorosa verdad escupida a la cara.

De repente.

Pardal

“Mi instinto me ha traído al lugar adecuado. Éste es el borde del abismo.”

Joyce Carol Oates, Infiel (del conte “Fea”)

La cambrera de l'hotel Sandy Hook
no és pas tan lletja com voldria,
però odia els miralls i les nits de lluna plena.
Té el cul gros i es pinta les ungles dels peus
de color oceà.
Espia els clients del bar
darrere la porta entreoberta de la cuina
com un ocell sobre la branca
de l'arbre més trist, a punt de volar.
I de vegades somia que fuig
a mil quilòmetres de distància d'ella mateixa
o que serveix copes despullada
mentre els homes li pessiguen els pits i les natges.

Aquesta situació la desborda,

és més del que pot pair una noia insegura com ella,
tan invisible, tan tímida, tan sola, amb ulls de seda negra.

No es maquilla i gairebé no es pentina,

es posa la samarreta més vella
per servir hamburgueses a Sandy Hook.
Però ha après a somriure instintivament,
a moure's entre les taules com un pardal lleuger,
a entrar i sortir de la cuina amb la safata plena a les mans,
arrossegant aquesta mena de vida aliena, petita, estranya.

Ningú la mira mentre dorm a la nit al seu matalàs tou
a la vora del precipici o al fons de l'oceà.
Durant deu hores ningú no sap que existeix,
i això li permet recuperar forces per continuar sent,
l'endemà, la sirena lletja del bar,
la noia sense mirada que Hopper hagués pintat
asseguda de matinada a la cafeteria de qualsevol carretera.

Les estacions del dia

De vegades les alegries arriben en forma de llibre. I, quan l'autora és una excompanya de bloc amb la qual has compartit dos anys de complicitats, l'alegria és doble.

Ester, tinc el teu llibre de poemes aquí al costat, tocant-me el braç amb el qual teclejo aquestes ratlles. Per la finestra entreoberta de l'estudi entra l'aire salvadorament fresc d'aquest diumenge gris de pluja. A fora està tronant amb ganes i avui es respira, es respira. Per sort, es respira!


“Y en la noche, ¡oh en la noche!,
mi estrella da un vuelco inaudito:
con una breve extensión
del brazo
muevo la tristeza de sitio.”

“So in the night -
O the night brings
An unheard of turn for my star:
A brief rightward arm extension
And I find a new home
For my angst.”

La semántica del día -LSdD- (p. 102-103)

El vaig acabar de llegir ahir en el tren, camí de sant Vicenç de Calders, és a dir, camí d'una estació equivocada per un error incomprensible d'aquests que de vegades t'obliguen a tornar enrere fins al punt d'origen i canviar de tren per trobar-te amb la persona que t'espera. I després vaig pensar que tot plegat tenia alguna relació amb el teu to poètic i vital, de corrent d'aire, de fugida, d'estació equivocada o, a voltes, desitjadament, provocadorament equivocada.

“Tu calor vive a lomos de un tren,
pudor en las tapas de un libro de viejo,
arena en las manos de un niño en el parque.”

“Your warmth lives atop a running coach -
flushed the jacket of a secondhand book,
sand of the hands of a child in the park.”

LSdD (p. 70-71)

Em passen coses rares amb els trens, Ester (i no només amb els trens, sinó amb gairebé tot el que es mou d'aquest món). I tu ho saps. Segurament la raresa és una bona font poètica, un aparell de musculació de la mirada obliqua. Serà que el nervi òptic ens castiga sovint amb una realitat paral·lela, però realitat al capdavall. Jo trobo contínuament aquesta mirada en els teus poemes i, de vegades, la complicitat és màxima. M'inquieten, em remouen sentiments, però sobretot em provoquen unes ganes terribles d'escriure, de mastegar vida, paraules.


“Así que no me encuentres.
No surques el orbe,
por más navegable que te resulte.
Si lo hicieras,
tarde o temprano
te verías tentado de creer
que hay un nombre para la gente como yo
y no puedo estar menos de acuerdo:
no lo hay.
No hay nombre.”

“So don't find me.
Don't search the globe for me,
however apt for navigation.
Cause if you do
some day you'll be tempted to say
there are words for people like me
and I couldn't agree less:
I don't think there's very many.”

LSdD (p. 110-113)

Deixa't créixer trompa, 'experta en matxets' de mirada oriental o no, infrautilitza tots els bancs públics que puguis (no cal que comptis formigues), convoca de tant en tant els vius i deixa que 'arrenquin brins d'herba de tu per als seus nius', però sobretot, sobretot, no et despertis mai del 'somni de la sonada' i escriu, no paris d'escriure el que ella et confessa a cau d'orella.


(Tots els fragments dels poemes citats pertanyen al llibre d'Ester Astudillo, La semántica del día/The semantics of the day. Devenir Poesía, núm. 246, Madrid 2012)

La met amor fos i

Alien viatjava en business i ella en turista, però l'amor no discrimina.

−On vas? −li va preguntar ell telepàticament. Ella, negant amb el cap, li va contestar que feia tres minuts que no ho recordava.
−Molt bé, vols un efecte especial, xata? −li va murmurar ell a l'oïda. Ella va somriure afirmativament tres cops, el primer, més tímida, darrere la barra del pintallavis.

L'avió va invertir la ruta mentre ell, mirant-la fixament, analitzava detalls sobre el seu codi genètic.

−On t'amagues quan no voles?...No sé el teu nom.
−Sarah Pànica Hacker −li va contestar ella abans de marxar−, ja em trobaràs, és el meu nom de guerra al Facebook.

Sarah acabava de baixar de l'avió i caminava sola, amb mecànica decisió hipnòtica, per les llargues cintes de l'aeroport. Quan va embarcar portava un vestit lila. Ara no en duia cap. La malla d'escates que li cenyia el cos era d'una gamma de colors invisibles, alguns planetaris, altres irritants.

−Medusa, et diré Medusa −li repetia Alien des de l'aurícula. Sarah, com una autòmata, va obrir la porta del lavabo.

Al cap de dues hores la seva maleta continuava girant sobre la cinta.

Ferrara

                                                                                                  


L'inferno dorme sotto il giardino del castello.



Fàbrica de somnis.

El barret de vellut carmí,
un ocell de vi darrere la mirada
-càlida, càlida tarda-,
somies vols de flors per les teulades.

Rosada. Densa. Il·luminada.

Fàbrica d'insomnis.

Immòbil en la teva tomba d'aigua,
projectes contínues ombres blaves
-freda, freda tarda-,
somies peixos de plata sota les places.

Blanca. Transparent. Ofegada.

 

Neverland

'No creceré', jura Barrie.
Y cierra el libro.
Y abre todas las ventanas de su casa.

Rodrigo Fresán, Jardines de Kensington



Pan Peter sempre vola en contradirecció.

Ara és tan vell que no recorda quan va deixar de ser vell
i va tornar a ser nen.

La memòria no és el seu fort.

Confon els ulls de la seva mare amb els de Rita,
aquella noia de cabells vermells i guants llarguíssims
que castiga amb indiferència els homes.

I ella se'l mira des de l'aire, enfadada,
a través del tul negre del seu barret de vellut.

No seas teatral, Pan. No hagas ver que no me conoces.

Pan es posa nerviós perquè la seva mare
té els ulls grisos quan s'enfada,
però ara no sap si són verds o grisos
o grisos o verds... Marga... Rita!
Verds!

Confon el darrer petó del seu pare
a l'estació
amb el cop de bastó d'un àngel.

El comiat de Frank sempre el fa plorar,
com a les velles pel·lícules.
Aquell petó a la mà amb la finestra del tren baixada
poc abans que es posés en marxa...

No van tenir temps de madurar junts,
d'envellir plegats menjant ametlles,
sentint bajanades a la ràdio.

Pan Peter sempre vola en contradirecció.

No ha vist que dos mariners americans
el saluden des del fons de la pantalla.

Frank! Gene! Encara són tan joves...

Els recorda del col·legi, als catorze:
1937 va ser un any difícil.
Estaven prims, no menjaven gaire,
però entre bomba i bomba reien.

Després els capellans es van cruspir els rellotges.
Tic tac tic (se sentien dins la panxa
del rabiüt que explicava història) tac.

Neverland.
Mai més terra. Mai més.

Pan Peter, Frank, Gene, Pater Pan, pater, pare...
Pare!

Nens que van deixar de ser vells.
Van aprendre a cosir ombres,
a fugir de nit per la finestra,
a volar en contradirecció
més enllà de la pantalla.

Neverland.
Mai més.

Vells que ja no recorden
quan van tornar a ser un altre cop,
per sempre,
delicadament nens.


(al meu pare)

Margarita

Tienes los ojos como yo,
de color de caramelo chupado,
me decía la tía.

Nunca nos conocimos mucho
(yo demasiado tímida, ella demasiado orgullosa)
y tampoco hicimos nada por conocernos
hasta estos últimos años,
cuando ya le empezaban a apuntar las alas.

Cómo te pareces a tu padre, me decía,
esa caída de ojos...
...él tan grises; tu, de caramelo,
como yo.

Cascadas, cascadas de luz.

Te regalaré lo que tejan mis manos,
aunque ahora me duelen.

Y fue lo último.

Lamenté lo mucho que no habíamos hablado
cuando se fue,
la rápida manera de disolverse
que nos dejó más de un abrazo pendiente,
más de una risa
(yo menos tímida, ella menos orgullosa),
a pesar de saber que deseaba irse
discretamente por la puerta de atrás,
con ese incierto humor ácido, genético,
que en algún punto del espacio,
todavía, como el color de ojos,
compartimos.

La dona perdigó

Cada matí surto com una bala.
A mi no em desperta el gall;
em dispara el gallet,
i baixo escopetejada
fins al carrer.

Quan em veuen,
els coloms surten volant
mentre jo traço la recta
en l’espai
sense alterar ni un mil·límetre
la meva trajectòria.

Gràcies al Carril Jo,
no dubto en cap moment
quin és el meu camí
i, quan arribo a l’alçada
del darrer semàfor,
a punt ja de foradar l’objectiu,
medito durant una fracció de segon
-massa tard- per què he sortit de casa.

Anunci

Simó l'Estilita, sense DNI, de professió meditador, que visc dalt d'una columna, a 17 metres del terra, allunyat de la resta de mortals per voluntat pròpia i decisió irrenunciable, necessito contrastar conclusions amb estilita de perfil similar, preferiblement rigorós i inflexible. Es valorarà experiència en cisternes i coves. No s'admeten faroners.

Per portar-vos la contrària

Podem saltar-nos les normes.
Som saltadors de cels, d'estúpides reixes.

Les vostres amenaces són volves de negra neu
sobre el mar de tinta.
Els vostres cops són carbó a les mans.
Les nostres ferides són irisades ales de corb
enmig de la nit.

No ens importa saber que existiu,
que naufragueu cada dia en la nostra indiferència.

Per sort, hem après a viure en carn viva,
conservant la força, la temeritat de negar
la més petita possibilitat de mort aquí baix.

Hem après a lluitar per un tros de potser,
per un bocí emmirallat de sort un pèl més amunt.

Definitivament, hem decidit sobreviure a la vostra voluntat.
Per portar-vos la contrària.

Hipnosi