divendres, 25 de novembre del 2016

La màgia de la innocència



Óscar Sotillos no escriu, fa màgia. De la bona. Amb paraules, amb imatges, amb la veu, amb objectes. Fa volar coses. Sincronitza ocells perquè sobrevolin un pati i cantin mentre recita un poema, pixela ulls, ancora llunes, fa aparèixer contes màgics. No és broma: ho són.

No hi ha cap truc en Medianoche en el campanario. Tot el que passa en aquest llibre és de veritat. Jo, després de llegir la història, reconec que he obert la finestra a mitjanit per fer les meves comprovacions acústiques, que he après algunes lletres més de l’alfabet secret dels ocells i m’he fet petita i gran i m’he tornat a fer petita per poder arribar a la clau i després passar per la porta diminuta d’aquest poble de rellotgers mags i rellotges cor que toquen sempre una campanada més. T’has de llegir el conte per entrar en la tretzena hora, que és de debò que existeix. I no, no hi ha cap truc ni capa ni barret: parla sobre el poder màgic de la innocència.

“−¿Y qué? Aquí hay un misterio que ni siquiera el relojero puede descubrir, ¿y eso te parece poco? En todo caso, si supieras el secreto, ¿sería más o menos mágico que el campanario marcara trece horas?
−En realidad el misterio es que solo las escuchan las personas que no han perdido la inocencia.”

Elia-Alícia posseeix la clau del temps, i també la de l’altre temps; Elia-Pan, la que vola, la que no vol créixer. Només ella és capaç de fer reviure el rellotge de cucut que porta tants anys aturat. Com el cor d’Ezequiel, el rellotger, que necessita de la innocència per descobrir el seu gran secret.

Màgia de la bona.



dimecres, 23 de novembre del 2016

Canvi de contrasenya



Reinventa’t, escup fulles noves,
la vella contrasenya ja no serveix.

Reinicia la sessió,
edita’t, modifica les dades,
canvia el nom d’usuari,
introdueix la paraula secreta.

De sobte, les quatre estacions
s’han reabsorbit en una de sola,
la bola esponjosa del temps
s’ha comprimit en un punt diminut
fugisser, gairebé imperceptible.

L’espai juga a l’ai ai ai
amb la veïna antípoda,
la rebel·lió de les plaques
és un fet amagat,
tectònicament incorrecte.

L’estultícia de les valls,
permanentment inundades,
és del tot incurable,
els oceans desbordats
travessen autopistes,
els cims nevats llisquen
muntanya avall com bojos
en un atac d’orografia inversa.

No perdis el temps,
aprofita aquest desgavell,
aquesta bogeria tel·lúrica,
per reinventar-te.

Tu també ets caducifoli.
Quan bufa el vent, et cauen
fulles grogues dels braços.

Ningú no salparà del darrer port
per salvar-te aquesta vegada.
Ningú no aturarà la desconnexió.

De debò creus que l’antiprofeta
et lliurarà d’aquesta profecia?

Reinicia la sessió.
Edita les velles dades.
Canvia el nom d’usuari:
Noè2
Introdueix la paraula secreta:
SOS2017

Torna-ho a intentar.
Aquesta contrasenya ja existeix.




dimecres, 27 de juliol del 2016

Aeroport d'Atenes


Les estrelles d'Atenes s'allunyen 
a mesura que el meu àngel m'eleva.

A baix, mapes incandescents,
tiges de llum, arbres encesos.

Aquí dalt brama el cel,
immersa en l'oceà solar.

Sé que no puc escapar encara 
dels foscos designis del laberint:

un finíssim cordó umbilical blau 
em lliga desesperadament a l'abisme.

dissabte, 28 de maig del 2016

Pare


Arrenques un pètal més del calendari:
el de la flor del malestar,
lluna plena de seda que no llisca,
bocí de rosa, mirada fixa.

Que lluny, pol·len, claror, brisa!

Els dies dibuixen òrbites estranyes,
les  hores, les fotos, les carícies.

Els cels passen en bandades.

Asseguda davant teu,
t’acarono la mà, et miro incrèdula,
m’observo en tu i ens veig lluny,
travessant junts el pont estret
i altíssim que uneix dos abismes.

No vull tornar a aquest poble,
em dius amb veu ronca.

Que lluny, l’olor dels pins,
tombarelles, salts, onades!

Rere teu, la finestra,
un rectangle de mar enfurismat,
electrocardiograma de la pena.


divendres, 22 d’abril del 2016

Roses contràries




                                              
La rosa tòxica

Aquest matí ha entrat per la finestra,
ocell okupa de bec potent, de tija sòlida.
Ha devastat el nostre tan mimat silenci,
la pau intermitent de les cortines,
la brisa tènue, la son translúcida.

En tres segons ja sabíem que la lluna
amaga amargs episodis apocalíptics,
gasos tòxics i una afàsia de 28 dies
(i tan plena que la volen).

En un minut ha baixat del cel a la barana,
la rosa, a picotejar les restes de gerani,
ha obert els pètals perlats de verinosa,
estúpida, aclaparadora presència.

En un quart d’hora, un sol i quart
de mort ens ha regirat l’estómac.

I l’endemà, tots cap al precipici.
Inconscients, enverinats, prims,
amb el cor amb forma de rosa.


I la rosa contrària, aliment.



Espina

Si la mires a contrallum,
entre els pètals algú respira.

És Pina, que balla
enmig de la rosa,

espina que guarda
el secret delicat

del darrer punt suspensiu
de la vida.

dimecres, 30 de març del 2016

Bernarda


- Uh!
- Qui ha dit uh?


La casa la casa la casa la casa la casa

Les cinc branques tortes de la bogeria,
el passadís nevat, les petjades.
La porta tancada.

Silenci.

Només ella entra i surt
de la casa
i a penes la veus.

Surtentrasurt.
De vegades nua.

A mitja nit parla i desparla
amb les seves ombres: nosaltres.
Ens ordena callar a crits
si sent remor de roba, alguna queixa lleu,
murmuri d’oracions, polsim d’ales.

Malmortes, xarrupem gotetes de llum,
aspirem l’aire que es cola per les escletxes,
dormim penjades de les escombres
al fons de l’armari dels mals endreços.

Cerquem tresors dins les esquerdes:
cabells platejats de trenes desfetes,
minuts embolicats amb draps,
rastres de sal de mars llunyans.

De matinada sentim volar avions 
i escopim al cel.
La lluna s’esmuny
entre el crit dels ocells.

De tant en tant circula el tren de joguina
pel terra irregular de la cuina,
on ella planxa fins a la posta de sol.

De tant en tant rodola un planeta diminut
per la vella banyera de marbre.

De tant en tant algú xiula a l’altra banda,
en l’estació anterior o en la següent.

De tant en tant.
I després silenci i després silenci i després silenci





dimecres, 23 de març del 2016

Cosina Vera




Vera, es fa tard.

Les nines més joves
es vesteixen de flors.
Al matí es perfumen
de fulla tendra,
es fan la ratlla dels ulls
i es pinten els llavis
de contorn de cirera.
Tenen noms de satèl·lit,
d’espurna, ondulats
i vermells com roselles.

Quan vespreja,
bufen ben fort
per empènyer el cel,
fan volar les llavors,
l’aigua lleugera,
extremen la llum
sobre els camps:
del blau aigualit
a l’ocre terròs,
de l’aire taronja
al groc pàl·lid
de la lluna plena.

I en la foscor brillen
com fanalets de paper,
les galtes enceses,
juguen al joc de si no fos,
a fades, a dimonis,
a àngels, a verges,
dormen a la vora del foc
coronades de violetes
amb tristor de cinc nits
i sis dies d’absència.

Són les que seran flors.
Vera, desperta.






dimecres, 16 de març del 2016

Té, per a tu, un laberint



Té, per a tu, un laberint
–em va dir la fetillera.

En va t’he estudiat.
Ets la matèria més difícil
per a una mala maga
que ha suspès en tulogia.
Sóc zero empàtica
amb els teus microcrits
en forma de poema,
amb els teus sospirs
de pena ascendent,
amb la teva música
selvàtica engabiada.

Pots mesurar el laberint,
Ariadna. No és petit.
Té la immensitat
dels meus dubtes,
la profunditat
esquiva del teu cor.

L’he trenat a punt de neu,
amb l’extensió més blanca
de fil gelat,
amb aigua de riu.

Transita.
Travessa’l.
Desorienta’t.

No és petit ni càlid:
li creixen zones estranyes.

Eixampla’l. Despenja’t,
Quan hi entris, infinitejarà.
Horitzó enllà,
tindrà la mida exacta
del teu cervell.




dimarts, 1 de març del 2016

Vanitas

De sobte, es va obrir la porta
i el vanitós va entrar com un fum
pel carril Ell, seguint la ruta precisa.

Mirant-me als ulls, em va dir:
“Com canvien les coses, oi?”

Li penjava un arc de fulles
de la galta, preludi de vent.

Jo me’l vaig mirar de dalt a dalt,
sense interès, fent balanç del to,
capgirant l’hemisferi dret
del que resta del meu cervell
en aquests casos.

En versió pobre, li vaig contestar:
“a la curta o a la llarga,
les coses sempre canvien”,
que era com no dir res
o no haver de pronunciar
la paraula vanitat, de va.

Mirant-me de baix a baix,
amb complaença divina,
va somriure.

Les fulles s’ondulaven,
gairebé imperceptiblement,
com aletes de peix d’aquari
a l’altra banda del vidre.





divendres, 26 de febrer del 2016

El cobrador del frac



Tota la pingüinera, el galliner polar,
s’ha conjurat contra l’artista.
L’ombra ocellada el persegueix,
esquitxa de negre el mantell blanc
nevat de roses que habita.

Sempre ha viscut  per sota
de la línia finíssima  del seny,
restant vida a la mort, escopint aire
des del seu taüt automàtic,
sol, ben sol cada nit, estrellat de dia.

No renuncia a embogir del tot
en un intent desesperat de ser
el no convidat que celebra
per a ell mateix la festa,
disposat a volar-se, a volar.

Antàrticament perseguit per l’obsès,
el seu malson creatiu reitera
el que al final serà l’obra mestra
del plomat Ícar irreverent,
un sobtat atac de cor solar.

Mentre cau, encara planeja,
regira somnis,  projectes, records,
frueix dels darrers instants desolats
abans de descobrir, per fi,
qui és el cobrador que l’assetja.

L’ombra del frac de Pan,
rebregrada, descosida,
llueix enmig del saló de ball
com una mostra d’art conceptual:
taca de sang d’ocell ennegrida.


diumenge, 14 de febrer del 2016

La lluna de Federico

Sortir desçalça al balcó i trobar-te,
assaborir-te en totes les llunes que miro,
especiar-te, salar-te, fer-te al vapor,
estendre’t, oliós, pel meu pit,
olorar-te com una flor desglaçada
de gessamí sota el cel àrtic.

Desorientar-me en la teva mirada,
caminar en cercle pels teus abismes,
sentir el verd en la pell,
el verd trist, ombrívol, terrible,
que llisca muntanya avall,
el riu de cendres en flor
de la teva veu que no desemboca.

Saber, però, que el miratge
de la tempesta incessant
t’empeny al sud més extrem,
allà on les agulles es claven,
on la sang tinta el bec dels ocells,
on arrelen les fulles seques.

I sabert-te desert, despoblat, mut,
assenyalat en un mapa de terra,
a soles amb tu, a prop, lluny de tot,
mirada sense ulls, horitzó sense cel,
paret encalcinada on la mort treballa.




dimarts, 2 de febrer del 2016

Grafits



A prop de l’estació
el caçador no descansa.
Tigressa Efímera desapareix
amb el clic de ruleta russa
de l’arma precisa.
Passen trens, cavalls
nocturns, travessen
el gran pulmó cansat.
Els murs s’amaguen
com rates de claveguera.
Entre les runes
reneix cada nit un sol
d’incandescència variable:
la forma que muta,
que regna sobre la resta,
pintura que esclata
davant dels seus ulls
com una flor carnívora
enmig de la selva.