dissabte, 16 de desembre del 2017

La dona mòmia

Per a l’Eva, que de petita reia tant
amb les meves carotes de mòmia


La mòmia et mira
amb ulls tendres.
Et fa cinc mòmies
perquè dormis,
i tu rius i en vols més
i li pregues
amb les mans ben juntes
que no se’n vagi,
que no tens son encara.

I ella et regala una mòmia més
fent-te aquella cara.

T’acarona el cor i les costelles,
et fa un petó al nas
i et desitja un somni
de dofins i ocells petits
perquè no te’n vagis lluny,
com la Bella Dorment,
encara.


dilluns, 20 de febrer del 2017

La cadira de rodes

Avui et mirava el clatell,
tan fi, gairebé infantil
malgrat els teus 94 anys,
mentre t’ajudava a treure’t
l’abric en arribar a casa.

Tu no ho saps, pare: ploro molt.
De vegades per un anunci,
per una foto, una frase,
o per un salt de la memòria
que me la juga.

Pare, papà, papi, on ets?
No pares de parlar sol
mentre arrossego la teva cadira.

El carrer fa pujada i jo ja no sóc
la nena que et perseguia
a l’estiu a Perafita, a Bor.
No saps que darrere teu
encara hi ha la teva petita
que t’estima, la teva filla,
potser ja massa gran
–oi que sí?– per ser-ho.