Sol Picó

Sol Picó pica-sol

Picó pica pica sòl

pica sola sol a sol

pic pic pic poc a poc?

NOOOOOOOOO

pic pic pic cop a cop!

Picó sola insola el sol

La dona pronom feble

No saps ben bé com et dius.

Fas una tombarella

dins la capsa d'Exin-frases

i reapareixes...

hop! amb forma de merlet,

hop! de campanar gòtic,

hop! de torre de guaita...

Fènix atrapat

en el pentagrama sintàctic,

germana siamesa del verb

que en el principi va ser

cendra tipogràfica d'un nom,

espurna d'un adjectiu,

incendi d'un complement.

¿Quantes sessions de divà necessites

per saber si ets qui ets

amb algun guió o apòstrof de més

que et complica la vida

i et sintetitza l'ànima

a cop de no ser ben bé,

gramaticalment parlant,

ni una dona fàcil,

ni un esperit dòcil,

ni una qüestió negociable?

Revolution

En pantalla, el gran Leonard Cohen. Concert a Barcelona, 21.09.2009

(Per al Quiño i l'Eduard, aquest poema dedicat a la desaparició de YES

en el planeta NO, en solidaritat amb Tommy, pacient Yes-sofridor com jo)

Ressò. Processó. Obsessió.

Àngels simfònics amb anells barrocs

dupliquen notes, crits, olors,

petjades divines en clau de sol.

Avancen com somnis elèctrics

per la catedral adormida

de mirra, d'encens marí,

per la posta d'aire,

mentre l'estiu rebenta en eclipsis

de síndria i de te a les nou.

Gegants amb xanques de porpra,

mercaders d'Orient,

faquirs en taula d'escuma,

gavines de lli

amb veu metàl·lica i aguda.

Fan volar les capes

com estels robats a Plutó,

conjuren antigues paraules

que les bruixes de la nit amaguen

en cavitats secretes del cor.

Adéu. Fugen per escales de gel.

Blancs, resplendents,

amb aixelles de fum, amb pestanyes d'or,

s'encelen entre boires místiques

camí del planeta No.

Gonzalo Rojas

In memoriam

Un poema bellíssim de Gonzalo Rojas, poeta xilè
(20.12.1917 - 25.4.2011)


La loba

Unos meses la sangre se vistió con tu hermosa
figura de muchacha, con tu pelo
torrencial, y el sonido
de tu risa unos meses me hizo llorar las ásperas espinas
de la tristeza. El mundo
se me empezó a morir como un niño en la noche,
y yo mismo era un niño con mis años a cuestas por las calles, un ángel
ciego, terrestre, oscuro,
con mi pecado adentro, con tu belleza cruel, y la justicia
sacándome los ojos por haberte mirado.

Y tú volabas libre, con tu peso ligero sobre el mar, oh mi diosa,
segura, perfumada,
porque no eras culpable de haber nacido hermosa, y la alegría
salía por tu boca como vertiente pura
de marfil, y bailabas
con tus pasos felices de loba, y en el vértigo
del día, otra muchacha
que salía de ti, como otra maravilla
de lo maravilloso, me escribía una carta profundamente triste,
porque estábamos lejos, y decías
que me amabas.

Pero los meses vuelan como vuelan los días, como vuelan
en un vuelo sin fin las tempestades,
pues nadie sabe nada de nada, y es confuso
todo lo que elegimos hasta que nos quedamos
solos, definitivos, completamente solos.

Quédate ahí, muchacha. Párate ahí, en el giro
del baile, como entonces, cuando te vi venir, mi rara estrella.
Quiero seguirte viendo muchos años, venir
impalpable, profunda,
girante, así, perfecta, con tu negro vestido
y tu pañuelo verde, y esa cintura, amor,
y esa cintura.

Quédate ahí. Tal vez te conviertas en aire
o en luz, pero te digo que subirás con éste y no con otro:
con éste que ahora te habla de vivir para siempre
tú subirás al sol, tú volverás
con él y no con otro, una tarde de junio,
cada trescientos años, a la orilla del mar,
eterna, eternamente con él y no con otro.

Gonzalo Rojas

Pintura

Suco el pinzell en el pou del groc més brillant de la meva set de groc i em pinto els llavis de color pell de llimona.

Suco el pinzell en el pou del verd més fresc de la meva set de verd i em pinto la llengua de color fulla de llimoner.

M'enfilo a la paret, llepo les taques de sol, les branques, les tiges, les fulles, acarono la fruita, l'oloro, la mossego, la devoro en un gest innat de primera comunió d'abella mística.

Per fi sé que això és el paradís. El paradís, mosca, el paradís!

Fotografies

I
No és una fotografia. La pots traspassar amb la mà.

II
A l'esquerra, la paret blanca. A la dreta, el xiprer. Més a la dreta, l'ombra del xiprer. Més a la dreta, la meva ombra fotografiant l'ombra del xiprer.

III
Li pregunto al pa si vol ser fotografiat. Em contesta que parli amb el tomàquet, que ell acaba de sortir del forn i no està per a aquestes preguntes. Parlo amb el tomàquet, que, conseqüent amb la seva timidesa, no em contesta i m'assenyala amb el cap el ganivet. Miro fixament el tall del ganivet durant dos segons: els que dura la meva radiografia.

IV
A la motxilla duia els dos tresors que han trobat semienterrats entre les pedres de la platja: la clau de casa teva i el mòbil amb el darrer missatge que em vas deixar a la bústia de veu, proves rutinàries que algú fotografia.

Ara, que tu ja no parles. Ara, que jo ja no obro la porta.

Cadaqués (8-10 d'abril)

Torno a Cadaqués. Sóc feliç.


L'hotel

Hem dormit a les golfes d’un antic museu. Ara és un hotelet encarat a mar al centre de Cadaqués, molt a prop del vell casino del poble.

Quan obres la porta de l’hotel et rep un baf indefinit d’encens i herbes que ja no t’abandona durant tota l’estada. Aquesta olor es barreja, en una mena de comunió estrafolària, amb els objectes surrealistes, les fotografies, els mobles, les catifes, les cortines i el soroll del terra quan camines.

L’habitació té una llum molt especial, com de casa de nines. Dividida en dos pisos connectats per una escala de caragol amb una barana de fusta blanca, a dalt hi ha un llit doble i el lavabo i a baix, un altre llit, cuina i una mena de saleta amb un balcó molt petit obert al mar. Les parets són plenes de quadres amb fotografies d’en Dalí i un mirall enorme emmarcat que duplica l’habitació.









Casa Anita

Ens rep Joan Telescopi. L’Eva li deia així de petita perquè es ficava amb ella. En Joan, fill de la tramuntana, rei fenici poderós, arrauxat, immutable, continua allà. Com el vent.

Quan li pregunto si ens recorda, em contesta: “Sí, home, ara jo m’he tornat tonto i no em recordo de vosaltres!...”

Les taules llargues de fusta amb espelmes, el sostre arquejat, les parets encalcinades plenes de quadres i fotografies. I contínuament, de la cuina a la taula, graelles negres amb peix de barca, perfumades de mar, vives, crepitant encara com una ofrena. Corre, Maria, que bufa la tramuntana! Ràpid, encén els fogons! Vola, Maria, que bufa el Joan! Mariaaaa, que se t'emporta el vent! I el gelat de cafè, deliciós com un toffee de neu. Mariaaaaaaaa!








Portlligat

Camí de S’Alqueria, passat Portlligat, en una de les caletes de còdols de la platja de s’Alqueria Petita, l’Eva i jo ens hem quedat adormides. Eren les 12 del migdia i el sol feia rodones de llum a través del mocador que m’he posat sobre la cara.









Casa Blaua

Dissabte a la tarda passejo sola per Cadaqués. Fa molta calor i em compro una brusa lleugera i llampant. Me la deixo posada i respiro pausadament l’aire i la llum de la tarda. Mentre fotografio la Casa Blaua, la brusa s’ondula suaument.

Aquesta casa sempre m’ha fet volar la imaginació. Tinc una estranya sensació de pau quan la miro, com de colom adormit a la teulada o d’ocell volant dins d’una pintura.








Em fa tornar a la realitat la pujada que em porta al carrer de l’Amargura. M’agrada aquest nom per a un carrer. Té un punt dramàtic i exacte per viure-hi. Passo per davant de can Riba, la casa del poeta; perdó, dels poetes. He vist dos reportatges de Pau Riba on sortia la casa de Cadaqués. En el més antic, en Pau baixava la seva mare amb cadira de rodes fins a la platja. La portava fins a la vora del mar i ella es deixava anar a l’aigua i nedava. Quina llibertat devia sentir en aquell moment la Mercè, la Mercè Romeva, mare d’en Pau i amiga de l’ànima i companya de classe a l’Institut-Escola de M. Rosa Ventosa, la meva estimadíssima mestra de llatí i grec que va morir fa pocs mesos. Vaig veure la Mercè en el seu funeral, però no em vaig atrevir a molestar-la. Li volia dir: “Hola Mercè, jo era alumna de la M. Rosa i fa poc em va dir que una de les èpoques més felices de la seva vida van ser aquells dies a l'Institut-Escola i em va explicar que tu eres la seva millor amiga. Que havia estat molt feliç.” Però no em vaig atrevir a emocionar-la als 90 anys.



Camí de ronda

Diumenge al matí caminem pel camí de ronda des de la platja d'en Ros fins a s'Arenella. Bufa una tramuntana lleugera que arrissa l'aigua. Els reflexos llisquen ràpids per la superfície i l'efecte és com si algú llancés, de tant en tant, grapats de purpurina platejada al mar. Intento caçar l'instant amb le meva càmera, però cap foto fa justícia a tantíssima bellesa. És pura màgia.

Les arestes de pissarra, amenaçadores i místiques, marquen el camí d'aquest paisatge elèctric.