dijous, 25 de desembre del 2014

Nadal



Sota les fulles del gerani
dorm el meu àngel.
El seu somni fa créixer
un firmament verd
de saba, nervis, flors.

Crec en la innocència:
ressegueixo amb els dits
el plànol del miracle.

diumenge, 7 de desembre del 2014

Insomni



Per què em preguntes sempre
si et miro, si et respiro
mentre dorms,
si em desfaig
com un pètal
entre els teus dits,
si et  pinto els llavis
de color avellana,
si calco el teu cor
amb paper translúcid?

Per què em preguntes sempre
aquestes coses tan delicades,
tan difícils de contestar,
si saps que no t’ho puc dir,
que són el meu secret
de sonada insomne,
si saps que em trastorna
la simple idea de pensar
que quan, per fi, m’adormi
ja no podré despertar-te?

dilluns, 1 de desembre del 2014

Inconscients



M’expliques el somni
fent gestos inconscients
de director d’orquestra.

La música, bellíssima,
sona en una dimensió
que ni tu ni jo coneixem.

dilluns, 17 de novembre del 2014

Glòria

Volaven paraules, brins d'alè, de silenci,
amb fúria de cometes.

El vent tombava els testos
de ciclamen blanc,
vinclava tossudament les flors
damunt la sepultura.

El dia, claríssim, donya clarins,
núvols de cotó fluix en líquid blau,
darrer licor que ell t'oferia.

Pel camí de pedres, com l'esquelet fi
d'un ventall mig obert, tres horitzons:
un de cel, un de mar, un de creus.

I tu, ovalada, absent, transportada,
amb el teu somriure definitiu
una mica irònic, però amable
i serè, de sirena etrusca
feta cendra.

divendres, 24 d’octubre del 2014

Perafita




No és fàcil.

Rendir-me, acceptar,
lliscar pel teu oblit de tu
com per una via de tren
abandonada.

Recordo el color de la ginesta
en els teus ulls grisos
mentre collies per a mi, tan petita,
el contorn fràgil de les flors efímeres,
el groc melós i feliç de la inconsciència.

(Les fotos, en blanc i negre, encara brillen dins la capsa
entre altres fotografies nostres que ja no recordes.)

Molt prima, riallera, amb el barret de palla.
T’adorava.

Fer broma era riure junts, no fer boira
com ara.

No és fàcil.
No és fàcil.

Restar records de la vida morta
per on ja no circules.
Ploure de pena de tant en tant.
Esperar-te a l’estació inexistent
com una tonta.


Al meu pare

dissabte, 5 de juliol del 2014

Gràcies




Gràcies per la teva alegria, per la teva companyia tots aquests anys.
Gràcies per la teva Bellesa.

dissabte, 31 de maig del 2014

No


Sant Eu,
geni trencador.

Barba i roses,
balla cançons negres
al pati de l’escola
de tornar a aprendre.

No es conforma
amb un got de vi
de tant en tant
o un bocata de son son.

Ha enllaçat les seves mans
amb la noieta del segon segona,
amb l’avi Li de mirada lila,
amb el seu amic enemic
i amb tants i tants escuders
que han anat arribant
des del sud de la nit.

Hi ha un adverbi estrany
en algunes cares,
una mirada de càntir buit
i un sorollet de pètals diminuts
caient com pluja sobre el ciment.

Però també hi ha una línia contínua
de tacte.

Belles cançons negres
als carrers de tornar a ser-hi,
un fil de sol als terrats de gratar cels.

Sant Eu,
geni trencador.

L’han benparit així: no es conforma.




dissabte, 17 de maig del 2014

Sopa de lletres i un palíndrom

Hansel li va dir a Gretel: tu fes veure que no la veus i, amb una mica de sort, la bruixa desapareixerà.
                                                                                       (Versió inexacta del conte)



A remar a contracorrent -va dir la bruixa,
que ens refregia en oli.

Ella, la molt p.
La que s’havia escapat del conte del bagul,
la que no sabia sumar, però multiplicava a foc lent
ànimes en pena.

La xocolata que ens van vendre potser era tòxica
o no tenia les propietats màgiques que suposàvem.

Tot era mentida.

La casa, el jardí, el poble, el camí,
la brúixola que ens desorientava.

Seguíem el corrent del riu com un ramat de bens.

El soroll de l’aigua també era mentida: el feia ella
amb campanetes i agulles d’estendre la pluja.

Resseguíem la tanca de sucre, les flors de maduixa
quan ens va atrapar. Incauts. Innocents.
De sobte la xarxa, com un corrent d’aire, zas!

Ja érem a dins del conte, com Hansel i Gretel.

Ens va preguntar com ens dèiem, quant pesàvem,
i ens va tancar en un Excel de xocolata.
Ingredients de sopa per ordre alfabètic.

La casa, el jardí, el poble, el camí,
La brúixola que ens desorientava.

Tot era mentida,
menys el meu poder de fugir del conte.





dilluns, 5 de maig del 2014

Efímer


També deia que era bo tenir un lloc en el qual pensar per saber-ne coses
i potser enyorar-lo i tot… però sense anar-hi mai.
                                                                           (Alice Munro,  “Lluny d’ella”)



La meva vida, la teva, es dissolen
com un terròs de sucre en el mar.
En poques hores dolçor, sal, forma, onada
esdevindran una sola cosa inseparable: origen.

No he tornat mai –malgrat l’enyor-
a aquest lloc on no hi he anat encara.
I potser n'és l’únic on he viscut sempre.

Recordo coses. Al principi, la claror de la nit
em turmentava, no em deixava dormir,
somiava que resseguia el camí a l’inrevés.

Amb un pal molt llarg regirava estrelles.
Després s’encenien els fanals de la plaça,
feixos de llum de conte que em sostenien
encara uns minuts en l’aire.

Quants cops m’havia perdut pel carrer!
I fins i tot un dia em van trobar mig ofegada
en el fons de la piscina, tan a prop de mi…

Si l’ànima volava, el cos voleiava
com una papallona invisible que retorna
a una forma antiga, efímera
(desaparèixer no és pas tan difícil, pensava).

Ara, abans que s’apaguin els fanals de la plaça,
regiro mots amb el mateix pal de regirar estrelles.
Potser –malgrat saber-ne algunes coses-
començo a enyorar el lloc on he viscut sempre.







diumenge, 20 d’abril del 2014

Tango

Ingrata.
La pluja et va arrodonir el cor
mentre ballaves.

Ingrata.
El meu cor va deixar de polsar les set cordes
(ja no respira, deies)

Ingrata.
Vas saltar pel primer precipici del planeta
i no recordo en quin mar era.

Ingrata.
Et van trobar a vuit mil quilòmetres al sud,
més enllà de tu, de mi, del maleït paradís.

Ingrata.


diumenge, 30 de març del 2014

H


Silenci, set, modulació de sons interiors.
El paisatge no canviava tant mentre esperava.

La persiana mig abaixada, cera, brànquia,
pentagrama mut de la llum de tarda,
filtrava l’aigua del mar, l’aire, la pluja,
no deixava entrar la nit a la cambra.

En el fons de l’estança, sobre el llit desfet,
un llibre.

I l’oceà, el seu únic personatge,
cridant a dins com una bèstia atrapada.


dijous, 13 de març del 2014

Preguntes

Saps per què t’estimo?

(el cavall de mar la mirava, invertit)

Els meus ulls de febrer, la teva boca
de març, els nostres dits d’abril…

Amb un reflex daurat al punt,
el seu cor surava a l’aigua.

Saps per què t’estimaria?

(el geperut l’observava, indecís)

Els seus ulls de febrer, la nostra boca
de març, els meus dits d’abril…

Amb llunyana tristor de tres nits
d’infinita curvatura.

Saps per què t’estimaré?

(el cigne cantava: ‘No t’ho puc dir’)

Els teus ulls de febrer, la seva boca
de març, els vostres dits d’abril…

La sort, funàmbula i lleugera
pel fil tensat de maig, no la va sentir
i va passar de llarg sense resposta.

Saps per què t’estimava?





divendres, 31 de gener del 2014

Ningú no sap on són

Gener i Agost passegen per la sorra agafats de la mà. Es van conèixer fa cinc mesos a Corfú durant una de les inversions temporals de Gener i ara es troben secretament en llocs més perduts que ells, deshabitats i inaccessibles, on ningú no els pugui reconèixer. Agost és atlètic, tossut, dominant, maniàtic, cantant d’òpera a estones perdudes. Gener és baixet, hipersensible, tímid, nerviós, d’una bellesa extracorpòria. S’inclina onze graus quan camina de cantó, que és com li agrada caminar, any enllà, per les rotondes prohibides del temps. Avui té un atac de trenta-u i demà ja no hi serà, però Agost no ho sap. Quan senten algun soroll, es precipiten al buit. Seria fatal que es disparés l’alarma i els enviessin les forces de l’ordre cronològic, o patrulles del sector de l’agenda i el calendari, o autocars de físics, d’astròlegs, de rellotgers o de qualsevol mena de secta d’ordenadors mundials del temps. 

El món és un mitjó reversible i, quan el gires, canvia la pell del planeta, del cel i de tots els seus habitants. Es fan visibles nusos, connexions, trampes, es desmarquen les rutes, es deslliguen arbres, cavalls, esclaus, estrofes. Les arrels i els morts s’enlairen com fum espès, es desorbita la consciència, la història. El mar i el cel, invertits, es barregen en una nova atlàntida caòtica de blaus, de sorres i aigües i estrelles nedadores.

Aliens a la inversió, a la desconnexió, al caos, Gener i Agost s’amaguen en paisatges nous, perillosos i efímers. Han girat el mitjó. Ningú no sap on són.