Xavals amb sandàlies
i taques de tinta fresca
formiguegen pels carrers
portant llistons, penjadors,
cadires coixes, tamborets,
marcs despintats de finestra.
cadires coixes, tamborets,
marcs despintats de finestra.
Sobre les teulades,
places i terrats,
volen petits sacerdots,
ocells amb ofrenes
de fusta vella al bec
per als déus del foc.
Els veig des del balcó
mentre paro taula
(els tovallons, que no volin;
posa-hi els coberts a sobre),
aparto els geranis,
trec a fora les cadires,
i el meu pare aconsegueix
l’allarg per encendre el llum
de bronze amb pantalla crema.
La nit avança com una fada
lenta de paper de seda,
la nit que ja no és nit,
el dia que hi coqueteja,
Les primeres flames
el dia que hi coqueteja,
espurnes, collarets de llum,
Sant Joan gairebé es desperta.Les primeres flames
enmig del carrer
convoquen a festa
els meus dos o tres cors,
que salten esvalotats
al cercle imperfecte,
el·líptic de la foguera.
Ja no hi ha ulls per a res
que no sigui de foc.
Maleeixo la dissort
de no ser sacerdotessa,
piròmana, bruixa, llamp,
de no posseir el do
de cremar, d'encendre
l'aire de juny al meu pas.
De matinada, al llit,
amb el cel apagat,
el cor encès,
no puc dormir.
M’estiro ben plana
damunt les brases,
transito cendres,
traspasso paraules,
transpiro sons,
travesso pell.
I, per primera vegada,
Fènix mortal, ressuscito. 
