dilluns, 17 de novembre del 2014

Glòria

Volaven paraules, brins d'alè, de silenci,
amb fúria de cometes.

El vent tombava els testos
de ciclamen blanc,
vinclava tossudament les flors
damunt la sepultura.

El dia, claríssim, donya clarins,
núvols de cotó fluix en líquid blau,
darrer licor que ell t'oferia.

Pel camí de pedres, com l'esquelet fi
d'un ventall mig obert, tres horitzons:
un de cel, un de mar, un de creus.

I tu, ovalada, absent, transportada,
amb el teu somriure definitiu
una mica irònic, però amable
i serè, de sirena etrusca
feta cendra.