dilluns, 28 de desembre del 2015

El 15 en el mirall

Quin sentit té
morir de miradura,
narcís miop,
duplicat, reflectit
en el teu miratge?

Inverteix l’argent,
solca onades,
fes surf rere el vidre,
naps, naps,
submergeix-te volant
cap al teu revés
de mirall de malson
ple de vuits capgirats
infinitejant repetits,
cols, cols,
morint, dormint, potser
somiant que no ha estat res,
non-non, sí no, no-res
a un pam de nas
i més enllà,
15 ntit té?

dilluns, 21 de desembre del 2015

El Gran Príncep

De l’asteroide d’on véns, on una rosa solitària malviu entre les cendres dels grans arbres, víctimes del darrer incendi provocat, conserves la teva mania de preguntar. I, segons tu, les persones grans no entenen mai res. No escolten i es passen la vida fent comptes i recomptes d’estrelles, de diners, de vots, de vides, de morts, de tot el que pensen que és seu.

Però no. S’equivoquen [riure sardònic]. Tot el que pensen que posseeixen és meu.

I no em facis més preguntes, petit. Ni a mi ni a la resta de membres del Club.

dissabte, 17 d’octubre del 2015

Sons de Cadaqués

Son son son, repica el mar.

Son, son, so de bronze líquid
dins del teu cor somnàmbul,
en els teus ulls zebrats
de ratlles verdes i blaves.

Campanes de sal, son, son,
sobre borroses teulades,
so que s’endinsa pel laberint
desdibuixat d’oliveres i cases.

Son vigilant de mitjanit,
estrella negra, fanalet abissal,
son son, so de cel esqueixat
amb malsons de tramuntana.

Es Cucurucú, pissarra del vent,
s’ha despertat ben guixat,
ple de ratlles salcreuades 
i estranys alfabets de barca.

El far del Cap se’n fa creus,
que Cadaqués encara dormi,
celífer blanc de blanca esquena,
bressolant sons nous de mar.

Son son son, repica el cel.














































dilluns, 7 de setembre del 2015

Cel invers

Per a tots els Aylan caiguts


L’àngel que neix
del dolor inabastable
dorm sobre els plecs
d’un mar vermell.

Inert, es deixa mirar
com l’ocell mort.

Aquesta nit
i l’altra
i l’altra
i l’altra
aniran passant
llunes plenes
d’aigua
sota els arcs petits
dels seus ulls.

Però tu no hi seràs
per veure-ho.






diumenge, 5 de juliol del 2015

Temps verbals a Grècia




Sòcrates camina somnàmbul
per Atenes amb un sac a l’esquena
ple d’interrogants i paradoxes.

Qui vol fer mal al filòsof? –es pregunta
en un present d’indicatiu feridor.

Qui dels meus fills sofistes
ha descobert la trampa de l’afirmació
sense sortida, de la negació afirmativa?

Sòcrates, savi que no sap res,
només sap que passaran molts segles
fins que la paradoxa irresoluble
del present sense futur
formi part d’un passat imperfecte
amb alguns tics d’imperatiu.

Declinacions a banda.




dilluns, 22 de juny del 2015

Nit de Sant Joan (1971)


Xavals amb sandàlies
i taques de tinta fresca
formiguegen pels carrers
portant llistons, penjadors,
cadires coixes, tamborets,
marcs despintats de finestra.

Sobre les teulades,
places i terrats,
volen petits sacerdots,
ocells amb ofrenes
de fusta vella al bec
per als déus del foc.

Els veig des del balcó
mentre paro taula
(els tovallons, que no volin;
posa-hi els coberts a sobre),
aparto els geranis,
trec a fora les cadires,
i el meu pare aconsegueix
l’allarg per encendre el llum
de bronze amb pantalla crema.

La nit avança com una fada
lenta de paper de seda,
la nit que ja no és nit,
el dia que hi coqueteja,
espurnes, collarets de llum,   
Sant Joan gairebé es desperta.
                   
Les primeres flames
enmig del carrer 
convoquen a festa
els meus dos o tres cors,
que salten esvalotats
al cercle imperfecte,
el·líptic de la foguera.

Ja no hi ha ulls per a res
que no sigui de foc.
Maleeixo la dissort
de no ser sacerdotessa,
piròmana, bruixa, llamp,
de no posseir el do
de cremar, d'encendre
l'aire de juny al meu pas.  

De matinada, al llit,
amb el cel apagat,
el cor encès,
no puc dormir.
M’estiro ben plana
damunt les brases,
transito cendres,
traspasso paraules,
transpiro sons,
travesso pell.

I, per primera vegada,
Fènix mortal, ressuscito.                                                                                               





divendres, 5 de juny del 2015

Dervix



Oscil·lo entre tu i l'abisme
com el pèndol del saurí,
fent voltes i voltes hipnòtiques,
obsessives, concèntriques,
repetitives, iròniques, oníriques,
en un vals de saló de cel,
de mística dansa turca.

¿Quantes capes de pell
he de travessar cada nit
per intuir el teu jo líquid,
la paraula que es deixi beure,
la gota de mar, la perla amagada
en el fons sorrenc dels teus ulls? 

Oscil·lo entre tu i el no-res
com la llum circular d’un planeta,
anella de pols còsmica, còmica,
girant eternament al teu voltant
sense més gravetat
que la clau de sol incerta
del teu perfil i els meus llavis.


diumenge, 3 de maig del 2015

Nus



Dormir al teu costat, a la sorra,
amb dues llumetes blaves a banda i banda
de la barca,
molt a prop d'on hem enterrat el llibre.

Dormir entre dues balenes
que s'expliquen en llengua polar
històries de capitans de vaixell,
deixar-se portar fins a l'esòfag de les onades.

Dormir a velocitats siderals,
colpejats per partícules de meteorits,
per encenalls de matèria desconeguda,
esgarrapats per ungles llarguíssimes d'àngel.

Despertar de sobte sota la sorra, nus,
enmig d'una història no llegida encara.



dijous, 23 d’abril del 2015

El somni del drac




Al fons del fons del fons
del fons del fons
del fons
el drac somia que un drac
que somia un drac que somia
un drac
es desperta de cop.
I, un cop despert,
un cop, dos cops, tres cops,
quatre cops, cinc cops
de bastó
el retornen de cop
al somni del drac
que dorm al fons
del fons del fons
del fons del fons del fons

dimecres, 15 d’abril del 2015

Pintura d'abril



Hi ha una geometria estranya
en el cel d’abril.

No té res a veure amb cap efecte de llum
ni condició atmosfèrica.
No és que la pluja i el sol barregin la seva fórmula
en una fusió sexual de tremolor tàntrica
o que el dimoni de la gelosia travessi enfurismat
boscos de núvols, esquinçant cirrus i cúmulus a crits,
i, embogit, s’escanyi amb les seves pròpies mans.

Tampoc no podem parlar de l’acció nefasta dels déus,
de la seva addicció al polsim daurat de la tarda
sota la gèlida mirada lunar que els observa,
ni de suïcidis en massa de nimfes
que alterin el curs natural dels rius
o tenyeixin de blanc les valls.

Però sí que podríem pensar en un cert cel Modigliani
esplèndidament trist, amb indicis d’anorèxia còsmica
en algunes nits corbades per la influència dels astres,
un cel de mars baixos, de sorres fines que s’enlairen
amb una ondulació decadent de vestit de núvia,
una mena de llum densa i transparent alhora
que embogeix el setè sentit de qui, embadalit, l’observa.

dilluns, 23 de febrer del 2015

La finestra



Les hores, les tardes
grogues, les llunes
transitaven per cels gelats
mentre la nena pàl·lida de 8 anys
dibuixava a l’ampit de la finestra
jardins de guix, rutes,
castells, vaixells imaginaris
atrapats als terrats
entre xemeneies i teranyines
d’antenes de televisió,
i sumava i restava infinits
amb mà inexperta.

I era estiu, de vegades.


I ara, que no és estiu
i la lluna no transita
i es fa de nit de sobte
mentre estenc la roba
en les cordes d’aquest aire
gelat de febrer,
m’endinso de nou
en els jardins de guix,
embarco i navego pels mars
que els terrats desborden
rumb a castells perduts
en ampits de finestres llunyanes
on una nena pàl·lida de 8 anys
em retroba I m’ensenya
a multiplicar-me per 7,
a dividir infinits.

I és estiu encara.