dilluns, 23 de desembre del 2013

Cuento tonto de nadidad


…Y por ahí pasaba Caperucita
con la cabeza de la abuelita en el cestito de la merienda
cuando se encontró al lobo,
que era su contacto número 2.698 de Facebuh,
y que seductoramente le dijo: Caperu, ¿cita?
Y la niña, ya con 54 años a las costillas (flotantes),
sonrió con perversa intención, respondiendo:
lupus, lupus, tú serás el siguiente sin duda.
Métete en la cama, que ahora voy a verte
por el camino más largo que lleva a Belén.

Diez días después el lobo, aburrido,
se fue a buscar al cazador para chapar el cuento
con un par de balas de buen calibre
y se encontró por el camino a los tres reyes de oriente,
que ya no eran magos porque lo mago se paga
y con la crisis no daba para mucha farándula
ni oros ni inciensos, sólo un tubito de mirra,
(que mirra como nadan los peces por el tubo
mientras Marría lava que te lava pañales en el río.)

Los reyes, nada reales, se durmieron oyendo la historia
que les aullaba el lobo y, con tamaño retraso y nulísima estrella,
se perdieron los anuncios, los dibujos y el Nodo
y entraron en el libro con el segundo cuento empezado,
o sea, llegaron tarde a la cueva donde ya había ido psicorucita,
que, pillando a San José nervioso por la real tardanza,
fue recibida a golpe de vara santa de carpintero altivo,
que vio que la niña, más que pastora, era impostora,
y, con buen tiento y mejor tino, con intuición y acierto,
la echó bosque adentro como caperuza en pena.

Mientras tanto llegaban los reyes y el lobo con el tubito de mirra
para ver al niño nacido en el establo, que, entre la mula y el buey,
casi no se veía, pero qué majo que era con tanto ricillo dorado.

Y, colorín colorado,
este cuento tonto de nadidad se ha esfumado.





dimecres, 27 de novembre del 2013

La tieta



La finestra de la residència és una pintura en moviment. Els ulls que fa uns anys resseguien les pinzellades del quadre amb precisió de cosidora, ara copsen el temps puntada a puntada a través del vidre.    

Patrons de París, salons d’alta costura, vestits de festa, de núvia, pesats abrics de llana, agulles, guixos, fils, botons, coixinets, tisores, retalls, cordes fines, gruixudes. La mirada mai no podia ser crítica, el ritme de la màquina de cosir, com una balada, adormia els sentits, empenyia les hores, les nits, avançava com una góndola buida pels canals nocturns. Dies sencers, setmanes, mesos, anys, escrivint, dibuixant sobre la roba mapes d’aigua, portes amagades, carícies, violoncels.

Casanova, en plena demència, la contempla amb una tendresa tan colpidora com la seva desmemòria. Mentre ella va al lavabo, li guarda la bosseta dels tresors: pintallavis, miralls i joies de plàstic, retalls de diari, papers rebregats amb escrits i sanefes de flors, antics carnets, mocadors de roba, alguna foto. Quan la veu tornar lentament pel passadís, somriu amb tendresa infantil de vell seductor, li busca la mà que ja no pinta ni cus, la seva mà de núvia jove, pura i suau com l’ala d’un àngel.




dimarts, 26 de novembre del 2013

Escenes

Hipocrèsia, la musa, entra al bar Muses al Fons a la Dreta. Ha quedat amb una antiga companya de feina de l’època trans. Aquest matí tenia la panxa una mica regirada i només ha begut aigua de la màquina, que és la que porta més fòsfor, però no li ha fet cap efecte especial, ni un miserable arquet de Sant Martí, ni un parell de pampallugues, ni un minizoom, que és el que, com a mínim, li faria a una vulgar i estúpida humana no musa. Però què vols. Passen tres minuts i decideix que té calor. Es ruixa les galtes gatunament amb un esprai (essència de narcís, diu l’etiqueta) i es treu la barba postissa que porta sempre que queda amb excompanys trans. La deixa sobre la taula al costat de la carta de gelats i mira neguitosa cap a la porta. Avui té un dia de calendari mostassa i només espera que la seva amiga no arribi amb cara de frankfurt. Passen cinc minuts i, de sobte, s’obre la porta del lavabo acompanyada d’un crit de gavina. Finet, finet, sí, sí, amb veu marina d’aixeta i tot el que tu vulguis, però l’ocella enfosqueix el bar amb el tràiler de la seva ombra. I això que només ha fet una aparició semipresencial perquè no ha acabat de sortir del lavabo. L’amenaça continua, segona part: Hiperbola avança una cama i un braç-grua pendulant en direcció a la musa, remena la cua de la faldilla en senyal d’alegria, sacseja vint-i-cinc quilos de greix de galtes i es precipita sobre la seva amiga desbarbada, que gavineja en soft, lleugerament felina. El cambrer les esquiva com pot, amb la safata en Titànic, i dos tallats descafeïnats s’estrellen sobre les sabates exnoves d’Hiper. Ai, ai! Hipo les hi neteja amb el seu mocador de cors romboïdals de seda sedosa, que per a això estan les amigues, eh. Petons. Pet ons. Peto ns. Peton s. Seuen a taula (l’una seu, l’altra sèu) i suen juntes divuit anys plens d’alegries i penes compartides mentre jo me les miro des de la taula de mirar. A mitja distància, hipòcrites, hiperbòliques, gates, gavines, muses, aranyes, tant se val.


diumenge, 24 de novembre del 2013

El despertar




Si tens la paciència d’esperar-me,
sortiré, em despenjaré a poc a poc.

Sabates negres de ball,
vestit de nit de Van Gogh,
seda estrellada, centelles.

Si tens la paciència d’esperar-me,
m’obriré, em desplegaré a poc a poc.

Translúcida, descalça,
faldilles blanques de lli,
flor de sal sota la sorra.

divendres, 25 d’octubre del 2013

Penjada del cirrocúmulus



La meva filla em desperta
fent-me pessigolles al nas
amb una fulla de gerani.

Ella sap que, de tant en tant, transito.

‘Saps, mare, que estàs molt graciosa
amb aquesta cara de peix?’

Me la miro de dalt a baix,
núvol blanc sense ombres,

i ploc de riure.

dijous, 24 d’octubre del 2013

Pantalles

Bernarda
sabia
adormir les plantes.

El rum-rum de la saliva
mastegant
els pobres espàrrecs,
la lluna de pebre
creixent
sota el tovalló de la mare,
les hores i hores
sense sexe,
sense estrelles,
l’edat a la deriva
avançant
de nit
directament contra el far,
les veus farcides d’esculls,
la gola, el nus, la suor
sense tacte,
la pell, més grisa que rosa,
de la llengua,
aspra de no dir t’estimo,
la pantalla sola
surant
entre bocins de gel
en ple naufragi,
les carícies, els petons
les paraules,
els dies i dies
de mentida
glaçats,
aferrats a la taula
al seu costat,
a punt d’enfonsar-se
a molts quilòmetres d’aigua
per sempre.







dimarts, 17 de setembre del 2013

La Zona



"Dius que la bellesa no és més
que l’inici de la tempesta,
que tot allò que encanta acaba prompte.
Si et volguera més, hauria d’assassinar-te".

(Julio Bustamante, ‘L’esperit de la pluja’, de l’àlbum Ciutat magnètica)



‘Jo sé la bruixa que ets’,
Encara guardo el teu SMS.

Vam arribar a La Zona
una tarda de setembre
de llum nòrdica.

Plovia, i era el senyal
per iniciar el viatge.
Un cel oceànic,
d’un verd escocès,
atreia el mar.

Enmig del no-res,
les plataformes de pesca.

Antigues torres
del gegant de ciment
suraven sobre les onades,
expulsant la sal
com iguanes marines.

‘Respira’ –em deies.

Jo no podia respirar.

Mirava els neumàtics,
el ferro rovellat
de cadenes i baranes,
brossa estrellada,
alfabet mal digerit
en territori de ningú.

Les escales tallades
no conduïen enlloc.
El fonoll marí,
cobert d’un polsim finíssim
de farina de roca,
creixia a la vora
d’un camí inexistent.


Els pals de la nau a terra,
entre matolls i llaunes,
parracs de veles,
naufragi de vies
a la vella andana.

‘Respira’ –em deies.

La Zona t’espera.
El guia1 t’espera.

A les parets, grafits,
SMS, inscripcions misterioses
de civilitzacions extingides.

Jo no podia respirar.

Plovia a la platja
de l’antiga estació
entre les restes incíviques
d’un somni.



1 Stalker, film d’Andrei Tarkovski.
(Stalker: Persona que guia els visitants de La Zona, lloc deshabitat i enigmàtic, tancat i vigilat, també anomenat zona d’aterratge)


















                              
















dimarts, 3 de setembre del 2013

Natura viva (antibodegó)

Faig un vol rasant fins al teu plat.
Reconec el paisatge ondulat, curvilini,
amb grumolls a cada banda de la carretera.
L’amenaça de la forquilla m’ennuvola la vista,
el ganivet, com una dalla, em sega l’alè.

Aplato enmig de la pista rodona,
suaument, entre un bocí de bròquil inert
i l’ombra del teu dit, a pocs mil·límetres
del maleït got que gairebé m’atrapa,
natura viva en bodegó de pintor maldestre.

dijous, 1 d’agost del 2013

Lava

Som carn de cràter,
lava.
No dormim.

El soroll més imperceptible,
el més lleuger moviment
del  nostres cossos
sòlids líquids
us hauria d’alertar.

Però no.
Continueu vivint al marge
de la nostra existència.

Som carn.
Som carn de cràter.
Som lava.

No dormim.


dimecres, 17 de juliol del 2013

Sacerdotessa

Cada dia, molt d’hora,
baixa les escales
cap al túnel.
Buida papereres,
frega les andanes
llimades per onades
de peus,
neteja records,
planta ombres
a les vies
amb subtil indiferència
de jardinera urbana,
al seu hort
allargassat, brut
i sec de no ploure,
llaura i rega
vestíbuls, baranes,
espais de pas,
de rutina,
rases de vida fèrtil,
d’activitat elèctrica,
malgrat que ja sap
que aquest any
la collita no serà bona.

I al final del ritual
s’atura un moment,
es treu els guants
amb parsimònia
i eleva com una ofrena
un pa rodó, sagrat,
enmig del no-res.
I, tota sola,
enorme,
creixent,
en pau, en silenci,
en profund recolliment
físic i espiritual,
el beneeix i combrega.





dimecres, 10 de juliol del 2013

Finit

Ningú no esperava que Déu esclatés
entre Urquinaona i Jaume I.
Ha estat impossible aturar-lo.
El dispositiu de seguretat
s'ha activat a l'estació de Barceloneta,
on patrulles especialitzades de teòlegs
analitzen les causes del teïcidi.

dilluns, 24 de juny del 2013

Recordo la llum

Recordo la llum
de tots aquests anys.

Línies grogues de pau
a través de les persianes,
fogons, cristalls de sal,
meravelloses escates de peix
a la pica de marbre,
bombetes petites de nit
guiant-me màgicament
pels espais: sotallits,
baguls, calaixos, armaris,
escales, golfes, terrats,
bombetes innocents de dia
penjant com raïm del sostre
sobre el meu cap,
planetes d’arena,
de mar altíssim,
incandescent,
a punt de caure
com pluja de vidre,
estrelles, estrelles,
bola de lluna,
aire,
bola de sol,
el temps imaginat
del color de les onades,
el temps que torna i torna
de tots aquests anys,
els teus ulls cafè,
els teus ulls desert,
la pell translúcida
dels dies,
de les hores de llum,
l’olor, el gust
de les onades de cel,
el tacte càlid
d’aigua salada
de l’aire
de tot aquest temps.



dimecres, 19 de juny del 2013

Despertar-se bosc

Dormir, despertar-se bosc,
amb saba a les venes,
arrossegar arrels de roure
feixugament pel passadís,
fer un te a la cuina
desenredant branques,
obrir l’aixeta de l’aigua
freda a la dutxa,
deixar-se anar riu avall,
enmig d’un escampall
de fulles, d’ocells inquiets,
mirar-se incrèdula al mirall
abans d’obrir la porta
i sortir al carrer
despullada, descalça,
amb un regust de sang
a la llengua,
esperar que canviï el semàfor
en una avinguda plena de boscos
que caminen confusament
cap a la feina.



dissabte, 11 de maig del 2013

Un dios enfrente, de José García Obrero




“Agradecida y emocionada,
solamente puedo decir:
Gracias por venir.”

                          Lina Morgan

 
 
José, et robo tres coses: la cita de Lina Morgan, amb què fa una semana vas obrir la presentació del teu llibre Un dios enfrente, a la Tasca Bohèmia de Barcelona; la foto de portada del teu llibre, que encapçala la meva confessió de robatoris, i algunes espurnes de poemes teus d’aquesta obra que m’han emocionat i només em deixen dir-te: Gràcies per venir!

 

Nunca heredé esta tierra.
La tierra es esa sombra con que vine a este cuarto,
una marca en la frente que ahuyenta los afectos,
el disparo certero siempre atento a mis pasos.
La tierra siempre ha sido una cuerda en la viga.
Nací con las raíces enfermas de distancia.
                                                              (p. 20, Molde)

 
Dice que es absurdo hacer este viaje;
el trajinar continuo de maletas y esperas
le está abriendo una grieta por la espina dorsal.
–Me desangro– le dice –con los cambios de luz–.”
                                                              (p. 25, Microclima)

 
Baila y bombea un río para tu nado,
un amanecer desnudo sin cartílagos ni espalda
con los filos dispuestos como abrelatas eléctricos.
Para que no sequen tus tentáculos, salta a la noche,
teje una cortina de lluvia para tu umbrela
blanca.”
                                                              (p. 43, Medusa)

 
Y está convencida de que yo… Me llama fuente
por tener humedad bajo los párpados, uñas azules.
Pero yo soy el vaso, soy el jarrón, soy la copa
que cae al suelo desde sus manos ásperas.”
                                                               (p. 44, Desierto)

 
Te lo digo desde abajo,
desde más abajo aún, cóncavo
agujero, yo te nombro tragando
peces transparentes.”
                                                               (p. 45, Isla)

 
Nada se ha hundido de manera solemne,
no ha habido capitanes erguidos en la popa,
no ha habido mascarones chocando con las algas.
Ha sido un fin sincero sin medida de tiempo,
sin grados ni erosiones, sin aviso, sin lírica.
Alguien pintó una línea que derivó en un círculo,
alguien prendió fuego con válvulas mitrales.
Nosotros, escorpiones, nos quedamos dentro.”
                                                                (p. 49, Apocalipsis)

 
Sé que estás cerca porque huelo a hojarasca.”
                                                                (p. 62, Cerca) 

 
 
(Tots els fragments dels poemes citats pertanyen al llibre de José García Obrero Un dios enfrente. La Garúa libros. S. Coloma de Gramenet, 2013)                      

 

 

 

dimarts, 23 d’abril del 2013

Altres roses


Rosa translúcida

Tu ets la rosa invisible.

La foscor brilla
en el fons oceànic
dels teus pètals.

Rosa insegura

La rosa
que no sabia
que era rosa creixent
sura de nit
en el cel.

Rosa atlàntida

Punts de rosa
com ulls de peix-flor
sota l’escorça mil·lenària
de l’arbre submarí.

Rosa diminuta

Tímida, s’amaga.
Però et reneix cada cinc segons
entre les pestanyes.




dissabte, 20 d’abril del 2013

El rusc




La por
s’escola
pel rusc
del cervell.

A cada cel·la
una obrera enverinada.

Silenci al convent.
A fora plou.

En la solitud hexagonal
de la seva cambra
la reina, embogida,
devora ales de cera.

La por
s’escola
pels seus ulls
de mel.