dissabte, 9 de març del 2013

Zum zum . ka

Per a Cesc Gelabert, de mirada egípcia





Pels campanars de Somnàmbula
queien olives de les teves mans,
raïms de plata intermitents
esclataven de tant en tant
sota les dunes.

Zumzum-Cesc.
Libèl·lula gelada.
Cercle polar àrtic
on una princesa sola gira
penjada de cordes de gelatina.

Zumzum-verd.
L'ombra de les teves mans
s'allarga fins al mar invers,
on aterren oliveres
i avions carregats de son.

Zumzum-gel.
Far que fa perdre el sud
als radars de la mort.
Hexàgon magnètic de sal
que convoca ànimes en silenci.


(poema escrit mentre ballaven)

dijous, 7 de març del 2013

Llunes

Oi que el mercuri és verinós? L’Albert ho acabava de descobrir perquè havia sentit a dir a la ràdio que els termòmetres antics trencats són molt perillosos per a la salut. Als set anys el seu pare li havia regalat una ampolleta de vidre tapada amb un tap de suro que contenia una inquieta bola platejada, una mena de tresor líquid atrapat en aquell petit recipient. L’argent viu era un metall màgic, el seu preferit, i, quan l’abocava sobre la taula o el terra de la seva habitació, es dividia en boletes molt petites que es tornaven a fusionar per contacte. Li havien advertit que el mercuri no podía tocar cap objecte d’or perquè l’ennegria, però ningú no li havia dit que era tòxic.

El primer cop que l’Albert va destapar l’ampolleta i va abocar-ne el contingut sobre l’hule blau de la taula del menjador, va imaginar un cel ple de llunes petites, nervioses, bellugadisses, que ell controlava hàbilment i amb les quals podia jugar: moure-les al seu gust, ajuntar-les, separar-les, aixafar-les, recollir-les amb una cullereta, canviar-les de recipient. Com bestioletes vives, però sense potes ni ulls.

Els termòmetres ja eren tota una altra cosa: animals de companyia de la febre, varetes màgiques que tenien el poder de decidir si anava al cole o no. I, és clar, trencats eren més interessants perquè el filet platejat quedaba lliure i anava a engrossir la bola de llunes, que tremolava com un flam quan la movia.

L’Albert regia aquell univers contingut dins d’una ampolla de vidre que ell alliberava quan li venia de gust. Sovint s’imaginava navegant de nit per un espès mar de mercuri o lluitant contra feixugues onades metàl·liques que, de sobte, es fragmentaven en milions de gotes perfectament rodones i anaven formant altres mars al seu voltant que apareixien i desapareixien màgicament.

Una tarda d’estiu, mentre el seu pare llegia el diari al balcó, l’Albert li va voler gastar una broma. Tot silenciós, s’hi va acostar per darrere, va destapar l’ampolleta i li va deixar lliscar el mercuri esquena avall, per dins de la camisa. L’home, espantat, es va aixecar de la cadira i la bola platejada va impactar contra el terra convertida en mil llunes que es van dividir en mil llunes més que van ploure sobre el carrer.

Així va ser com, inesperadament, es va formar la primera galàxia lliure del seu univers particular. Incontrolada, perduda i en contínua expansió. Verinosa potser?

dimarts, 5 de març del 2013

Sols


Dos sols jugaven a amargar-se. Havien nascut amb capacitats explosives diferents: l’un cremava en espiral i l’altre concèntricament. Escalfaven els mateixos planetes des de petits i, de tant en tant, se’n cruspien un, carnívors com eren. El problema arribava a la nit, quan s’havien de pondre, perquè cadascun es ponia de la seva manera i la nit es tornava boja. El sol espiral era valencià, com la lluna, i el sol concèntric havia aparegut un bon dia surant enmig de l’Avern, un llac volcànic suditalià que arrossega una llegenda bastant estranya sobre la porta de l’infern.

Tots dos eren d’idees fixes, però de recorreguts aleatoris, segurament per confondre l’altre. Aquesta incertesa diària els amargava la vida perquè cada capvespre tenien por de topar enmig del cel o de quedar enredats entre les flames de l’altre i no poder acabar de pondre’s. Així que cada dia es feia de nit a una hora diferent. Els soferts habitants dels planetes atrapats en la seva òrbita s’havien especialitzat en psiquiatria solar, però cap disciplina científica tenia prou base per resoldre un problema d’aquestes dimensions i encara menys per acostar-se als pacients i fer-ne un seguiment persolaritzat.

Una tarda d’octubre, d’aquestes que plategen el mar amb capes molt fines d’escates diminutes, tot semblava tranquil, fins i tot massa tranquil, i, de sobte, es va sentir un soroll de vidres trencats, com de milions i milions de campanetes de vidre esclatant alhora mentre el cel canviava de color i tenyia el mar de taronges.

Malgrat la bellesa brutal del moment, tothom va fugir en direccions oposades tement-ne el pitjor: una topada solar. Aquella tarda la posta de sols havia estat precedida d’estranyes espirals de llum i cercles concèntrics de translúcida flama jugant a esquivar-se i trepitjar-se. Des d’alguns telescopis s’havien observat durant tot el dia perillosos moviments en el cel, però ningú no havia sabut preveure la imminència de la col·lisió perquè, de fet, tothom l’esperava cada dia i ja formava part de la rutina d’una catàstrofe anunciada.

Aquell capvespre els nuclis solars es van fondre, o això diuen els savis, en una contradicció de gust amargant com les ametlles amargues. Una espiral concèntrica va il·luminar els dies futurs i més futurs d’aquells planetes, i, nit rere nit, la mirada desorbitada dels seus habitants es va anar entristint i agrisant per haver perdut aquella incertesa diària de tardes encabritades de fum de carbó, d’estrella esperrucada, de núvols arrauxats amb formes de dimoni i, sobretot, per la por de no sentir més por cada vespre que la resta d’habitants de planetes vulgars.

Però ningú no es va atrevir mai a escriure aquesta història.