No


Sant Eu,

geni trencador.

Barba i roses,

balla cançons negres

al pati de l’escola

de tornar a aprendre.

No es conforma

amb un got de vi

de tant en tant

o un bocata de son son.

Ha enllaçat les seves mans

amb la noieta del segon segona,

amb l’avi Li de mirada lila,

amb el seu amic enemic

i amb tants i tants escuders

que han anat arribant

des del sud de la nit.

Hi ha un adverbi estrany

en algunes cares,

una mirada de càntir buit

i un sorollet de pètals diminuts

caient com pluja sobre el ciment.

Però també hi ha una línia contínua

de tacte.

Belles cançons negres

als carrers de tornar a ser-hi,

un fil de sol als terrats de gratar cels.

Sant Eu,

geni trencador.

L’han benparit així: no es conforma.

Sopa de lletres i un palíndrom

Hansel li va dir a Gretel: tu fes veure que no la veus i, amb una mica de sort, la bruixa desapareixerà.

                                                                                       (Versió inexacta del conte)

A remar a contracorrent -va dir la bruixa,

que ens refregia en oli.

Ella, la molt p.

La que s’havia escapat del conte del bagul,

la que no sabia sumar, però multiplicava a foc lent

ànimes en pena.

La xocolata que ens van vendre potser era tòxica

o no tenia les propietats màgiques que suposàvem.

Tot era mentida.

La casa, el jardí, el poble, el camí,

la brúixola que ens desorientava.

Seguíem el corrent del riu com un ramat de bens.

El soroll de l’aigua també era mentida: el feia ella

amb campanetes i agulles d’estendre la pluja.

Resseguíem la tanca de sucre, les flors de maduixa

quan ens va atrapar. Incauts. Innocents.

De sobte la xarxa, com un corrent d’aire, zas!

Ja érem a dins del conte, com Hansel i Gretel.

Ens va preguntar com ens dèiem, quant pesàvem,

i ens va tancar en un Excel de xocolata.

Ingredients de sopa per ordre alfabètic.

La casa, el jardí, el poble, el camí,

La brúixola que ens desorientava.

Tot era mentida,

menys el meu poder de fugir del conte.

Efímer

També deia que era bo tenir un lloc en el qual pensar per saber-ne coses

i potser enyorar-lo i tot… però sense anar-hi mai.

                                                                           (Alice Munro,  “Lluny d’ella”)

La meva vida, la teva, es dissolen

com un terròs de sucre en el mar.

En poques hores dolçor, sal, forma, onada

esdevindran una sola cosa inseparable: origen.

No he tornat mai –malgrat l’enyor-

a aquest lloc on no hi he anat encara.

I potser n'és l’únic on he viscut sempre.

Recordo coses. Al principi, la claror de la nit

em turmentava, no em deixava dormir,

somiava que resseguia el camí a l’inrevés.

Amb un pal molt llarg regirava estrelles.

Després s’encenien els fanals de la plaça,

feixos de llum de conte que em sostenien

encara uns minuts en l’aire.

Quants cops m’havia perdut pel carrer!

I fins i tot un dia em van trobar mig ofegada

en el fons de la piscina, tan a prop de mi…

Si l’ànima volava, el cos voleiava

com una papallona invisible que retorna

a una forma antiga, efímera

(desaparèixer no és pas tan difícil, pensava).

Ara, abans que s’apaguin els fanals de la plaça,

regiro mots amb el mateix pal de regirar estrelles.

Potser –malgrat saber-ne algunes coses-

començo a enyorar el lloc on he viscut sempre.