divendres, 26 de febrer del 2016

El cobrador del frac



Tota la pingüinera, el galliner polar,
s’ha conjurat contra l’artista.
L’ombra ocellada el persegueix,
esquitxa de negre el mantell blanc
nevat de roses que habita.

Sempre ha viscut  per sota
de la línia finíssima  del seny,
restant vida a la mort, escopint aire
des del seu taüt automàtic,
sol, ben sol cada nit, estrellat de dia.

No renuncia a embogir del tot
en un intent desesperat de ser
el no convidat que celebra
per a ell mateix la festa,
disposat a volar-se, a volar.

Antàrticament perseguit per l’obsès,
el seu malson creatiu reitera
el que al final serà l’obra mestra
del plomat Ícar irreverent,
un sobtat atac de cor solar.

Mentre cau, encara planeja,
regira somnis,  projectes, records,
frueix dels darrers instants desolats
abans de descobrir, per fi,
qui és el cobrador que l’assetja.

L’ombra del frac de Pan,
rebregrada, descosida,
llueix enmig del saló de ball
com una mostra d’art conceptual:
taca de sang d’ocell ennegrida.


diumenge, 14 de febrer del 2016

La lluna de Federico

Sortir desçalça al balcó i trobar-te,
assaborir-te en totes les llunes que miro,
especiar-te, salar-te, fer-te al vapor,
estendre’t, oliós, pel meu pit,
olorar-te com una flor desglaçada
de gessamí sota el cel àrtic.

Desorientar-me en la teva mirada,
caminar en cercle pels teus abismes,
sentir el verd en la pell,
el verd trist, ombrívol, terrible,
que llisca muntanya avall,
el riu de cendres en flor
de la teva veu que no desemboca.

Saber, però, que el miratge
de la tempesta incessant
t’empeny al sud més extrem,
allà on les agulles es claven,
on la sang tinta el bec dels ocells,
on arrelen les fulles seques.

I sabert-te desert, despoblat, mut,
assenyalat en un mapa de terra,
a soles amb tu, a prop, lluny de tot,
mirada sense ulls, horitzó sense cel,
paret encalcinada on la mort treballa.




dimarts, 2 de febrer del 2016

Grafits



A prop de l’estació
el caçador no descansa.
Tigressa Efímera desapareix
amb el clic de ruleta russa
de l’arma precisa.
Passen trens, cavalls
nocturns, travessen
el gran pulmó cansat.
Els murs s’amaguen
com rates de claveguera.
Entre les runes
reneix cada nit un sol
d’incandescència variable:
la forma que muta,
que regna sobre la resta,
pintura que esclata
davant dels seus ulls
com una flor carnívora
enmig de la selva.