La rosa tòxica
Aquest matí ha entrat per la
finestra,
ocell okupa de bec potent, de
tija sòlida.
Ha devastat el nostre tan mimat
silenci,
la pau intermitent de les
cortines,
la brisa tènue, la son
translúcida.
En tres segons ja sabíem que la
lluna
amaga amargs episodis apocalíptics,
gasos tòxics i una afàsia de 28
dies
(i tan plena que la volen).
En un minut ha baixat del cel a
la barana,
la rosa, a picotejar les restes
de gerani,
ha obert els pètals perlats de
verinosa,
estúpida, aclaparadora
presència.
En un quart d’hora, un sol i
quart
de mort ens ha regirat l’estómac.
I l’endemà, tots cap al precipici.
Inconscients, enverinats, prims,
amb el cor amb forma de rosa.
I la rosa contrària, aliment.
Espina
Si la mires a contrallum,
entre els pètals algú respira.
És Pina, que balla
enmig de la rosa,
espina que guarda
el secret delicat
del darrer punt suspensiu
de la vida.