La met amor fos i

Alien viatjava en business i ella en turista, però l'amor no discrimina.

−On vas? −li va preguntar ell telepàticament. Ella, negant amb el cap, li va contestar que feia tres minuts que no ho recordava.
−Molt bé, vols un efecte especial, xata? −li va murmurar ell a l'oïda. Ella va somriure afirmativament tres cops, el primer, més tímida, darrere la barra del pintallavis.

L'avió va invertir la ruta mentre ell, mirant-la fixament, analitzava detalls sobre el seu codi genètic.

−On t'amagues quan no voles?...No sé el teu nom.
−Sarah Pànica Hacker −li va contestar ella abans de marxar−, ja em trobaràs, és el meu nom de guerra al Facebook.

Sarah acabava de baixar de l'avió i caminava sola, amb mecànica decisió hipnòtica, per les llargues cintes de l'aeroport. Quan va embarcar portava un vestit lila. Ara no en duia cap. La malla d'escates que li cenyia el cos era d'una gamma de colors invisibles, alguns planetaris, altres irritants.

−Medusa, et diré Medusa −li repetia Alien des de l'aurícula. Sarah, com una autòmata, va obrir la porta del lavabo.

Al cap de dues hores la seva maleta continuava girant sobre la cinta.