Cada
dia, molt d’hora,
baixa
les escales
cap
al túnel.
Buida
papereres,
frega
les andanes
llimades
per onades
de
peus,
neteja
records,
planta
ombres
a
les vies
amb
subtil indiferència
de
jardinera urbana,
al
seu hort
allargassat,
brut
i
sec de no ploure,
llaura
i rega
vestíbuls,
baranes,
espais
de pas,
de
rutina,
rases
de vida fèrtil,
d’activitat
elèctrica,
malgrat
que ja sap
que
aquest any
la
collita no serà bona.
I
al final del ritual
s’atura
un moment,
es
treu els guants
amb
parsimònia
i
eleva com una ofrena
un
pa rodó, sagrat,
enmig
del no-res.
I,
tota sola,
enorme,
creixent,
en
pau, en silenci,
en
profund recolliment
físic
i espiritual,
el
beneeix i combrega.
Ta subtil com llesta, Selene, només de vegades desmenjada, desemparada com els qui la guaitem de baix estant, sotmesos als seus efluvis, efímers, mortals constructors de túnels que hem esdevingut sense saber com. Tant de bo fos a nosaltres a qui devorés, imitant a Saturn.
ResponEliminaM'ha encatat, Mercè. Bon estiu, guapa. Espero que sobrevisquem.
Est;)
Sobreviurem i sobreveurem (encara hem de recórrer uns quants cercles).
ResponEliminaUna alegria trobar-te per aquí, Beatrice, a aquestes hores selèniques!
Un petonàs
enfront a la religió de la pressa i de la troika, ens queda el misticisme de les religions paganes. els versos, les seves oracions de bellesa.
ResponEliminaNo saps mai en quina casella del túnel et pots trobar la maga (o el mag).
EliminaOfrena del pa, conversió del paraigua en ram de flors, dels mots en versos blaus, aigua de mar que beu la ferida.
ResponEliminaBlacknònim