dimarts, 26 de novembre del 2013

Escenes

Hipocrèsia, la musa, entra al bar Muses al Fons a la Dreta. Ha quedat amb una antiga companya de feina de l’època trans. Aquest matí tenia la panxa una mica regirada i només ha begut aigua de la màquina, que és la que porta més fòsfor, però no li ha fet cap efecte especial, ni un miserable arquet de Sant Martí, ni un parell de pampallugues, ni un minizoom, que és el que, com a mínim, li faria a una vulgar i estúpida humana no musa. Però què vols. Passen tres minuts i decideix que té calor. Es ruixa les galtes gatunament amb un esprai (essència de narcís, diu l’etiqueta) i es treu la barba postissa que porta sempre que queda amb excompanys trans. La deixa sobre la taula al costat de la carta de gelats i mira neguitosa cap a la porta. Avui té un dia de calendari mostassa i només espera que la seva amiga no arribi amb cara de frankfurt. Passen cinc minuts i, de sobte, s’obre la porta del lavabo acompanyada d’un crit de gavina. Finet, finet, sí, sí, amb veu marina d’aixeta i tot el que tu vulguis, però l’ocella enfosqueix el bar amb el tràiler de la seva ombra. I això que només ha fet una aparició semipresencial perquè no ha acabat de sortir del lavabo. L’amenaça continua, segona part: Hiperbola avança una cama i un braç-grua pendulant en direcció a la musa, remena la cua de la faldilla en senyal d’alegria, sacseja vint-i-cinc quilos de greix de galtes i es precipita sobre la seva amiga desbarbada, que gavineja en soft, lleugerament felina. El cambrer les esquiva com pot, amb la safata en Titànic, i dos tallats descafeïnats s’estrellen sobre les sabates exnoves d’Hiper. Ai, ai! Hipo les hi neteja amb el seu mocador de cors romboïdals de seda sedosa, que per a això estan les amigues, eh. Petons. Pet ons. Peto ns. Peton s. Seuen a taula (l’una seu, l’altra sèu) i suen juntes divuit anys plens d’alegries i penes compartides mentre jo me les miro des de la taula de mirar. A mitja distància, hipòcrites, hiperbòliques, gates, gavines, muses, aranyes, tant se val.


4 comentaris:

  1. Jejejeje, mmmmmm, no sè què dir-ne, Mercè, llevat que tot, tot i tot (fins i tot els noms) em resulta vagament familiar sense arribar a esbrinar-ne la causa... Potser que siguin records d'una altra vida?

    Divendres ens ho expliques des de la taula de parlar, al fons a l'esquerra de la tasca de les Velles Glòries Ex-trans & etc.
    Muax;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aha! Només et puc dir, petita saltamuntanyes, que tot el que apareix en aquesta escena és pura ficció, deliri de l'astigmàtica que observa des de la taula de mirar. Ptons!

      Elimina
  2. Jo també estic temptat de posar cares als noms. No és ficció tot el que lluu en el cabaret galàctic.
    Blacknònim

    ResponElimina
  3. Quina mania! No, no, és pura ficció. Pregunteu-li a la mosca.

    ResponElimina