divendres, 24 d’octubre del 2014

Perafita




No és fàcil.

Rendir-me, acceptar,
lliscar pel teu oblit de tu
com per una via de tren
abandonada.

Recordo el color de la ginesta
en els teus ulls grisos
mentre collies per a mi, tan petita,
el contorn fràgil de les flors efímeres,
el groc melós i feliç de la inconsciència.

(Les fotos, en blanc i negre, encara brillen dins la capsa
entre altres fotografies nostres que ja no recordes.)

Molt prima, riallera, amb el barret de palla.
T’adorava.

Fer broma era riure junts, no fer boira
com ara.

No és fàcil.
No és fàcil.

Restar records de la vida morta
per on ja no circules.
Ploure de pena de tant en tant.
Esperar-te a l’estació inexistent
com una tonta.


Al meu pare

1 comentari:

  1. La noia del ram de ginesta
    encara no sap que
    riure i boira són dues cares
    de la mateixa moneda.

    La vida ens empeny
    a acceptar guanys i pèrdues.
    Giren, infinites, les busques
    inventant un sentit a tot plegat.
    Blacknònim

    ResponElimina