La finestra

Les hores, les tardes

grogues, les llunes

transitaven per cels gelats

mentre la nena pàl·lida de 8 anys

dibuixava a l’ampit de la finestra

jardins de guix, rutes,

castells, vaixells imaginaris

atrapats als terrats

entre xemeneies i teranyines

d’antenes de televisió,

i sumava i restava infinits

amb mà inexperta.

I era estiu, de vegades.

I ara, que no és estiu

i la lluna no transita

i es fa de nit de sobte

mentre estenc la roba

en les cordes d’aquest aire

gelat de febrer,

m’endinso de nou

en els jardins de guix,

embarco i navego pels mars

que els terrats desborden

rumb a castells perduts

en ampits de finestres llunyanes

on una nena pàl·lida de 8 anys

em retroba I m’ensenya

a multiplicar-me per 7,

a dividir infinits.

I és estiu encara.