Arrenques
un pètal més del calendari:
el de la
flor del malestar,
lluna
plena de seda que no llisca,
bocí de
rosa, mirada fixa.
Que lluny,
pol·len, claror, brisa!
Els
dies dibuixen òrbites estranyes,
les
hores, les fotos, les carícies.
Els cels passen
en bandades.
Asseguda
davant teu,
t’acarono
la mà, et miro incrèdula,
m’observo
en tu i ens veig lluny,
travessant junts el pont estret
i
altíssim que uneix dos abismes.
No vull tornar a aquest poble,
em
dius amb veu ronca.
Que lluny,
l’olor dels pins,
tombarelles,
salts, onades!
Rere teu,
la finestra,
un rectangle
de mar enfurismat,
electrocardiograma
de la pena.
Muy bonita la frase"..muy lejos el olor de los pinos" me ha encantado
ResponEliminaGracias, Tomás, me alegro que te guste. Yo siempre lo asocio a una sensación de paz y alegría.
ResponEliminaEns devem a la terra, l'aigua, un bosc de vida.
ResponEliminaAnimals d'enyorança, cercadors del calfred
que ens faci prou sentir cada porus que crida,
per renéixer d'arrel, lluny les branques del fred.
Blacknònim