Kung Fu camina per les línies de la meva mà. Quan arriba a la duna, s'eixuga el front. El sol està baixant. Fixa la vista en els cinc horitzons i dubta. De sobte veu aparèixer per la handline, entre el segon i el tercer horitzó, uns cabells daurats força despentinats i ensorrats. Sembla un nen. No, no ho sembla: és un nen.
- Com et dius? -es pregunten mútuament quan són a la mateixa alçada.
- A mi em diuen Petita Llagosta -contesta Kung Fu amb delicat somriure zen.
- Jo sóc el Petit Príncep -diu el nen, mirant-lo directament als ulls.
S'intercanvien flor de planeta i estrella de lluita i continuen caminant estoicament en direccions oposades. Tots dos saben que el desert és circular i que abans de la sisena posta de sol, amb una mica de sort, es retrobaran.
Sí, tot és circular... especialment la història i els deserts (some desserts are circular, too, e.g., a muffin). Allò de la sisena posta de sol té alguna cosa a BVeure amb els sis graus de separació?
ResponEliminaAccepto muffin com a animal de companyia (enmig del desert, sucat en rooibos pot tenir el mateix efecte que la madalena proustiana). Respecte a la sisena posta de sol, seria la que es tornaria a veure des del primer dit després d'haver recorregut el cercle de la mà i els seus cinc dits-horitzons. Caminen en plan rellotge, els pobres...
ResponEliminaA muffin is precisely a "madalena", my dear. Vaig pensar amb Proust al escriure-ho. També vaig pensar en la història del te al Sahara de la novela de Paul Bowles, The Sheltering Sky.
ResponEliminaTea in the Sahara with you...
ResponEliminaBlackMan
Sí, de vegades el cel és protector.
ResponEliminaMercè (Arj, Blogger no em deixa comentar ni de perfil)