Oi que el mercuri és verinós? L’Albert ho acabava de descobrir perquè havia sentit a dir a la ràdio que els termòmetres antics trencats són molt perillosos per a la salut. Als set anys el seu pare li havia regalat una ampolleta de vidre tapada amb un tap de suro que contenia una inquieta bola platejada, una mena de tresor líquid atrapat en aquell petit recipient. L’argent viu era un metall màgic, el seu preferit, i, quan l’abocava sobre la taula o el terra de la seva habitació, es dividia en boletes molt petites que es tornaven a fusionar per contacte. Li havien advertit que el mercuri no podía tocar cap objecte d’or perquè l’ennegria, però ningú no li havia dit que era tòxic.
El primer cop que l’Albert va destapar l’ampolleta i va abocar-ne el contingut sobre l’hule blau de la taula del menjador, va imaginar un cel ple de llunes petites, nervioses, bellugadisses, que ell controlava hàbilment i amb les quals podia jugar: moure-les al seu gust, ajuntar-les, separar-les, aixafar-les, recollir-les amb una cullereta, canviar-les de recipient. Com bestioletes vives, però sense potes ni ulls.
Els termòmetres ja eren tota una altra cosa: animals de companyia de la febre, varetes màgiques que tenien el poder de decidir si anava al cole o no. I, és clar, trencats eren més interessants perquè el filet platejat quedaba lliure i anava a engrossir la bola de llunes, que tremolava com un flam quan la movia.
L’Albert regia aquell univers contingut dins d’una ampolla de vidre que ell alliberava quan li venia de gust. Sovint s’imaginava navegant de nit per un espès mar de mercuri o lluitant contra feixugues onades metàl·liques que, de sobte, es fragmentaven en milions de gotes perfectament rodones i anaven formant altres mars al seu voltant que apareixien i desapareixien màgicament.
Una tarda d’estiu, mentre el seu pare llegia el diari al balcó, l’Albert li va voler gastar una broma. Tot silenciós, s’hi va acostar per darrere, va destapar l’ampolleta i li va deixar lliscar el mercuri esquena avall, per dins de la camisa. L’home, espantat, es va aixecar de la cadira i la bola platejada va impactar contra el terra convertida en mil llunes que es van dividir en mil llunes més que van ploure sobre el carrer.
Així va ser com, inesperadament, es va formar la primera galàxia lliure del seu univers particular. Incontrolada, perduda i en contínua expansió. Verinosa potser?
Sols llisquen al voltant de llunes mentre una bombolla de mercuri creix entre ambdós.
ResponEliminaBlacktraveller
Coses de Pina Bausch, des del cel.
Eliminaaixò, i no una altra cosa, devia ser la profecia dels mayas...
ResponEliminaper cert, ja que estàs tan astronòmica últimament:
http://sociedad.elpais.com/sociedad/2013/03/08/actualidad/1362737449_893762.html
...o the big bang theory d'estar per casa.
EliminaMolt interessant l'enllaç, Óscar, preparo els prismàtics.
És cert que darrerament hi ha una concentració d'objectes celestes embogits. Sort que aquesta part de l'article m`ha deixat més tranquil·la:
"En los próximos días se podrá observar en el cielo del hemisferio Norte, a simple vista, el cometa Panstarrs (...)
No supone ningún riesgo de encontronazo con la Tierra, afirman los expertos de la NASA que lo han estado siguiendo, seguramente sin olvidar la inusual concentración de objetos de interés en el cielo en estas semanas."