Sols

Dos sols jugaven a amargar-se. Havien nascut amb capacitats explosives diferents: l’un cremava en espiral i l’altre concèntricament. Escalfaven els mateixos planetes des de petits i, de tant en tant, se’n cruspien un, carnívors com eren. El problema arribava a la nit, quan s’havien de pondre, perquè cadascun es ponia de la seva manera i la nit es tornava boja. El sol espiral era valencià, com la lluna, i el sol concèntric havia aparegut un bon dia surant enmig de l’Avern, un llac volcànic suditalià que arrossega una llegenda bastant estranya sobre la porta de l’infern.

Tots dos eren d’idees fixes, però de recorreguts aleatoris, segurament per confondre l’altre. Aquesta incertesa diària els amargava la vida perquè cada capvespre tenien por de topar enmig del cel o de quedar enredats entre les flames de l’altre i no poder acabar de pondre’s. Així que cada dia es feia de nit a una hora diferent. Els soferts habitants dels planetes atrapats en la seva òrbita s’havien especialitzat en psiquiatria solar, però cap disciplina científica tenia prou base per resoldre un problema d’aquestes dimensions i encara menys per acostar-se als pacients i fer-ne un seguiment persolaritzat.

Una tarda d’octubre, d’aquestes que plategen el mar amb capes molt fines d’escates diminutes, tot semblava tranquil, fins i tot massa tranquil, i, de sobte, es va sentir un soroll de vidres trencats, com de milions i milions de campanetes de vidre esclatant alhora mentre el cel canviava de color i tenyia el mar de taronges.

Malgrat la bellesa brutal del moment, tothom va fugir en direccions oposades tement-ne el pitjor: una topada solar. Aquella tarda la posta de sols havia estat precedida d’estranyes espirals de llum i cercles concèntrics de translúcida flama jugant a esquivar-se i trepitjar-se. Des d’alguns telescopis s’havien observat durant tot el dia perillosos moviments en el cel, però ningú no havia sabut preveure la imminència de la col·lisió perquè, de fet, tothom l’esperava cada dia i ja formava part de la rutina d’una catàstrofe anunciada.

Aquell capvespre els nuclis solars es van fondre, o això diuen els savis, en una contradicció de gust amargant com les ametlles amargues. Una espiral concèntrica va il·luminar els dies futurs i més futurs d’aquells planetes, i, nit rere nit, la mirada desorbitada dels seus habitants es va anar entristint i agrisant per haver perdut aquella incertesa diària de tardes encabritades de fum de carbó, d’estrella esperrucada, de núvols arrauxats amb formes de dimoni i, sobretot, per la por de no sentir més por cada vespre que la resta d’habitants de planetes vulgars.

Però ningú no es va atrevir mai a escriure aquesta història.